Dedicatòria

Són llibres una mica gastats, de vegades un pèl rebregats i tot. Han suportat llargues estones dins de les motxilles, ficats en calaixos, entaforats entre d’altres llibres, bocates, bolígrafs i capses de colors… fins que arriba el moment de la lectura, sovint en veu alta, a la mateixa classe. Les mans del propietari passen les pàgines, no sempre acuradament… de vegades -així m’agrada pensar-ho- amb un pèl d’impaciència per saber com continua la història. Trobaran les bilombes? Els descobrirà el coronel Foster? Aconseguirà en Bernat tornar sencer a Vilabufa?

Son llibres llegits, viscuts, si voleu.

Ah, em descuidava d’un detall. El nom. Orgullosament, o de forma discreta, l’amo de cada exemplar ha estampat el seu nom a la coberta o a les guardes; a llapis, retolador, imprès en una etiqueta adhesiva, amb decoracions de coloraines. Això fa que aquest llibre comenci a ser una peça única que formarà part de la petita biblioteca d’aquell nen o nena, qui sap si durant molts anys.

Quan acabo la xerrada, una pila de llibres m’espera damunt d’una taula. Són els llibres dels nens. És el moment del “ritual”: La dedicatòria.

Per mi és obligat acompanyar la frase habitual d’un dibuixet. Ja ho sabeu, sóc un dibu-escriptor! Dibuixo en Bernat saludant, o el calamar Aureli, o potser la Cecília… i després, sovint hi escric:

Moltes gràcies, Laia. ( o Joan, o Kevin, o Diana, o Carles, o Fátima, o Cristina, o…)

Espero que tu també trobis la teva bilomba!

01

Us adjunto l’enllaç amb les fotos que van fer les mestres de la ZER Requesens, la darrera escola que he visitat al llarg d’aquest atapeït curs i on, com a totes les altres escoles on hi he estat, em van tractar estupendament i m’ho vaig passar genial.

https://agora.xtec.cat/zer-requesens/general/ens-ha-visitat-en-jordi-fenosa-tatay/

Salut i llibres!

011

Entrar en una escola i trobar-te amb això… et fa un “subidón”!

Amb gos

Entre la variada fauna d’autònoms que sovint no posem un peu al carrer en tot el dia -i malgrat això, treballem-, n’hi ha que ens fem acompanyar d’algun animal de quatre potes. En el meu cas, res d’original: gossos, o millor dit, gosses.

M’agrada, aquesta gent peluda.

Helen Oxembury

Il·lustració de Helen Oxenbury

Per a ella no hi havia un moment millor que el d’arribar a casa, molla i freda de pluja, i sentir-se embolcallada en una tovallola vella. Jo li fregava el llom i li eixugava les potes una per una, mentre li deia que era una una burra, que s’estigués quieta d’una vegada i parés de rebolcar-se i de fregar-se contra els meus pantalons, que em deixava tot de pèls molls enganxats als camals, i quina feinada em dónes, bruixa, que no pares, i només em dónes que maldecaps i feina i res més. I aquella pudor de bèstia humida, i el terra brut de petjades… A estones es deixava fer i a estones fingia una lluita cos a cos, i no volia que allò s’acabés.

Però jo ja en tenia prou al cap d’una estona. Llavors, la tovallola quedava feta un bolic humit en un racó, i ella s’ajeia al seu coixí tronat i pudent i al cap de ben poc ja s’havia adormit i somiava amb tolls d’aigua bruta, sorra flonja sota les ungles i olors, mig esborrats per la pluja, d’altres gossos.

Dog.in.sleep.jpg

ZER Garrigues Altes

Hi ha un munt d’escoles escampades arreu del país (afortunadament), i n’hi ha de molts tipus, formes i colors, però hi ha una mena d’escola que a mi em té el cor robat. És la que es coneix com escola rural i que s’anomena administrativament ZER, (vol dir Zona escolar rural, per si encara no ho sabíeu). Sovint es tracta de dues o tres escoles de pobles petits que es coordinen entre elles per tal de compartir serveis, instal·lacions o fins i tot la feina d’alguns mestres.

ZER Garrigues Altes.jpg

Poc abans de les vacances de Setmana Santa vaig tenir la sort de que em convidessin a visitar un d’aquests grups d’escoles, concretament la ZER Garrigues altes, situada a la comarca de les Garrigues i formada per les escoles L’Espígol, de Juncosa, i la de El Soleràs.

Ens van rebre, al grup que érem, gairebé tots els mestres i alumnes, que aquell dia es reunien a Juncosa per tal d’acomiadar el trimestre. Ho feien amb una jornada d’Animació Lectora, un dia dedicat a parlar de llibres i dibuixos. Tot plegat enmig d’un paisatge d’oliveres i de camps florits, amb piu-pius d’ocell i la fressa d’algun tractor que anava a feinejar.

En aquest ambient venia molt de gust xerrar, dibuixar i escoltar als nens i nenes que s’havien llegit Bilomba la vista!, animats, un cop més, per un grup de mestres convençuts del valor de la lectura.

06 ZER Garrigues.jpg

Aquí estem fent una ganyota de porc bilomber. Fins i tot grunyim: Grrooomf..!

Vaja, que vam passar un matí genial, rematat amb una coca de recapte per llepar-se’n els ditots..!

Segones parts…

Hi haurà segona part de “Bilomba a la vista!”? Si això depèn dels lectors, hauria de dir que sí. Aquest tema sembla inevitable cada cop que parlo amb els nens i nenes que s’han llegit el llibre.

Palau-solità 3

Fent les dedicatòries, amb dibuixet inclòs. Poques feines faig tan feliç com aquesta!

A l’escola Pompeu Fabra, de Pont de Vilomara, vam parlar força estona de la feina d’il·lustrador i de cóm va ser que un bon dia em vaig plantejar dedicar-m’hi, en comptes de seguir amb la meva idea de fer-me veterinari. Però, el tema segona part va acabar sortint, ja ho crec que sí.

També en vam parlar a l’escola Palau, de Palau-Solità i Plegamans. En aquesta escola fins i tot em van fer una mica de “pluja d’idees” sobre el que li pot succeir a la Cecília i a en Bernat en una possible continuació de les seves aventures bilomberes. Algunes lectores tenien molt clar que la nostra parella protagonista abans tindria un fill que collirien bilombes de l’arbre. Fins i tot hi apuntaven possibles noms per a la criatura; Pol, o Narcís. Mira, tu!

Alguns, més nois que no pas noies, anaven en una altra direcció: per què no hi poso batalles, a la segona part? per què els pirates de La Trumfa no li planten cara al coronel Foster i a la seva fragata a canonades?

Palau-solità 4

Històries familiars o sang i fetge? Hi hauré de pensar!

Sant Joan les Fonts

Ja he explicat en algun altre post que les visites a les escoles són per a mi l’excusa perfecta per a sortir del meu cau-estudi i voltar. Em trobo amb alguns dels meus lectors, xerro pels colzes de la meva feina i encara puc dir que treballo.

Ara fa pocs dies vaig anar a Sant Joan les Fonts, a la Garrotxa. M’esperaven a l’escola Castanyer. Hi arribo de bon matí. Creuo el Fluvià, que baixa entre arbres i pedres polides. I, a prop de l’església, l’escola, amb un gran pati i amb arbres que comencen a florir.

DSC00545 22

Tots molt atents. Quin “lujo”!

Visito les aules de cinquè i sisè. Parlo amb els nois i les noies del treball d’il·lustrador i acabo fent alguns dibuixets, per no perdre el costum. Igual com m’he trobat en molts d’altres col·legis, en aquesta escola un grup de professors motivats i pencaires està aconseguint que els nanos trobin el gust i l’hàbit per la lectura. És una feina de picar pedra, però dóna fruits.

Tura

Un dels molts dibuixos, tots fantàstics, que em van fer. Aquest és de l’Abril. “Espero que tu també compleixis els teus somnis”, diu. No puc demanar més.

Al grup de cinquè, quan els pregunto quin personatge de la novel·la volen que els faci, es produeix una multi-divisió d’opinions: me’ls demanen gairebé tots! A “Bilomba a la vista!”, hi ha uns protagonistes i, com sol passar, un considerable nombre de secundaris, d’aquells que al cinema en diuen “actors de repartiment” i que deixen més petja del que sembla. Doncs també es mereixen el seu petit moment de fama. Acabem fent una votació a mà alçada i guanya en Sam Moc-sec, l’estrafolari pidolaire.

Doncs, vinga, nois i noies de l’escola Castanyer, un pot d’olives per al pobre Sam!

A l’escola Sant Pau de Figueres

No hi ha història, il·lustrada o no, sense personatges. Explicar una mica quins són els trucs que utilitzo per a crear els meus personatges és una de les coses que més m’agrada fer quan visito una escola. Com la que vaig tenir la sort d’anar a veure ara fa uns dies, a Figueres: el CEIP Sant Pau.

Parlar de l’ofici d’un mateix és una mica com explicar batalletes, que no acabaries mai… bé, ja porto força anys il·lustrant llibres, -escrivint-ne, pocs- i això dóna per molt. Per sort, els nois i les noies de cinquè i sisè amb qui vaig compartir una bona estona em van fer moltes preguntes. Algunes no gaire fàcils de respondre!

st-pau-1

Personatges en acció. Quin penseu que és el més llest? i el més dolent?

st-pau-5

Els del WhatsApp es pensen que han inventat alguna cosa…

Potser alguns d’aquests nanos es dedicaran un dia a dibuixar, o a escriure. Llavors, potser alguns es recordaran d’aquella tarda de febrer en que un dibuixant xerraire els va visitar a la seva classe.

Facin el que facin, ells mateixos seran els personatges que protagonitzaran les seves pròpies històries. Endavant, teniu moltes pàgines per omplir!

A l’escola SAFA La Llagosta

safa-la-llagosta-12-12-2016

Enter a caption                                                                                                                                           

Un grup nombrós de porcs bilombers em surt a rebre, tot gronxant-se i saltant de branca en branca. En un calaix m’esperen bilombes madures, a prop d’un esplèndid dibuix que ens mostra la Trumfa Marinera. Veig mapes del riu Bentufat, fitxes amb les característiques de la bilomba (Bilomba corneliensis) i del porc bilomber (Porcus bernatustati). Sóc a la selva del Bentufat? a prop del país dels bilombos?

No! Sóc a l’escola Sagrada Família de La Llagosta. Hi he anat per a conèixer als nois i noies de sisè i a les seves professores.

He sortit del meu cau de dibu-escriptor. I ho fet una mica inquiet, la veritat. Em temia que potser la meva novel·la no els hauria interessat gota, que tot allò de les fruites gegants, les patates fregides i els pirates que es tiren pets els hauria semblat una colla de ximpleries … doncs n’he tingut prou amb cinc minuts amb ells per adonar-me que no, tot el contrari!

És clar que, amb un grup de mestres com les que tenen aquests nanos, gent entregada a la seva feina i que saben transmetre les ganes de llegir, d’endinsar-se en una novel·la i conèixer als seus personatges com si fossin de la teva tribu, així tot ha de ser més fàcil.

03 SAFA La Llagosta, 12-12-2016.jpg

Bilombes per a tothom. Compte amb els pets..!

Moltes gràcies a tots!

Sabates

Aquest petit conte es va publicar fa un parell d’anys a la Revista de Girona. Vosaltres, els fantasmes,  preferiu veure’ls venir de lluny, o ignorar-los?

Abans d’anar a dormir, el més important és tenir una bona fila de sabates al costat del llit. És més important –però molt més!- que el pijama i el despertador, fins i tot més que la pila de tebeos damunt de la tauleta de nit. I, naturalment, és moltíssim més important que totes les ximpleries dels grans, allò de deixar les joguines recollides, preparar la cartera per l’endemà, netejar-se les dents…

    Les sabates han d’estar ben arrenglerades, com soldats preparats per al combat, i les haig de tenir molt a prop meu, que les pugui tocar amb les puntes dels dits. Totes les sabates disponibles, quantes més, millor: les sabatilles d’anar per casa, les vambes amb velcro, les de bàsquet, i les botes d’anar a la muntanya, que són dures i pesen força. Mai se sap, potser et poden salvar la vida!

    Una vegada fins i tot vaig arreplegar unes vambes del 44 del meu germà gran, però al cap de poc les vaig retornar a la seva habitació. Feien una ferum insuportable.

esquelet-2

    Així que tinc les municions a punt, ja em puc adormir tranquil. Perquè, si a mitjanit se m’apareix un esquelet a la porta de l’habitació, li caurà al damunt una bona pluja de sabates, i, abans que se n’adoni, cop de bota enmig de les costelles! Amb tot això no hi ha esquelet que s’aguanti dret: caurà com un castell de cartes amb un escampall d’ossos rodolant en totes direccions, fent soroll com de fitxes de dòmino, cataclic-cataclec,. I amb aquella cara de pasmats que se’ls posa, als esquelets!

    Algunes nits però, si he vist una pel·li de terror, d’aquelles que després quan vas a pixar has d’encendre tots els llums del passadís, no em puc adormir ni encara que tingui tot el sabatam a punt. Se’m fan les tantes donant voltes al llit, pensant en si vindrà l’Alien, els espectres de l’Anell o una colla de zombies mig podrits. Llavors tinc un dubte: m’adormo de cara a la paret, per a no veure’ls, o mirant cap a la porta per descobrir-los així que treguin el nas? Bé, això, és clar, als que tenen nas…

    Als monstres -tothom ho sap- els agrada cosa de no dir que els tinguem terror. Això els fa sentir-se importants. Si els donem l’esquena, se’n van, ofesos i decebuts, i per a ells espantar nens perd tota la gràcia. Se’ls torna una cosa sense suc ni bruc, com anar en bici amb rodetes o nedar tocant de peus al fons.

    Sí, em penso que el millor és adormir-me de cara a la paret, donant-los l’esquena. Són molt vanitosos, els monstres. Ben mirat, són tots una colla de “fantasmes”!

Amb dibuixets

A mi, com a lector, em van parir els còmics. O potser n’hauria de dir els tebeos, tot i que tant se val. Nen de pis barceloní com era, als anys setanta podia trobar un quiosc a cada cantonada, tots ells amb les parets cobertes d’exemplars de Mortadelo, Gaceta Junior, Pumby i moltes d’altres revistes infantils i juvenils avui desaparegudes.

    Més tard vaig descobrir, a la biblioteca del col·legi, els Cavall Fort i els àlbums de Tintín, i amb ells que el català també es pot escriure. Això sí, em va estranyar força que els personatges es partissin de riure fent “ha,ha,ha!”, i que no deien mai paraules normalíssimes a casa meva, com ara “allavorens” o “bocadillo”.

tintin_tibet

Tintín al Tíbet. Gràcies, Hergé.

    També em vaig convertir en un lector assidu de les Joyas literarias juveniles. Aquest era el nom, una mica pompós, d’una col·lecció de grans obres de la literatura que editava la en aquells dies omnipresent editorial Bruguera. Eren obres especialment indicades per al públic més jove i en la seva versió en còmic, és a dir, amb el que alguns han dit pejorativament “dibuixets”. Bo i admetent que com la versió original no hi ha res, la veritat és que, de no haver-hi existit aquestes adaptacions, probablement ni jo, ni milers de nens d’aquella època no haguéssim conegut aquelles obres. Parlo d’autors com Jules Verne, Emilio Salgari, Walter Scott, Mark Twain, Charles Dickens, Herman Melville, Robert L. Stevenson… tots ells enormes.  

    La majoria d’aquestes adaptacions van anar a càrrec del guionista José Antonio Vidal Sales, i els dibuixants Juan García Quirós, Alfonso Cerón, José Maria Casanovas, Félix Carrión, Juan Escandell, entre d’altres, van ser-ne els autors de la part gràfica. Gent poc coneguda, treballadors de la segona divisió de la cultura d’aquest país que es mereixen molt més reconeixement del que han tingut. A ells els dec moltes hores de lectura. Van ser en part culpables de que jo em convertís en lector.

joyas-lit

Quinze pessetes ben invertides!

    Poc després, i sense deixar mai de banda els còmics, (encara ara sóc un tintinòfil absolut), vaig anar a petar als llibres de Els Hollister, Puck, Los Siete secretos… per acabar, fatalment, caient a les urpes d’en Verne, Dickens i companyia, aquest cop ja sencers i sense il·lustracions. Batalletes a part, encara penso que les adaptacions infantils i juvenils de les grans obres tenen un paper en la formació dels nous lectors. Amb “dibuixets” o sense.

L’oci dels nens ha canviat molt des dels anys setanta, com quasi tot. A mi m’ha fet una certa pena que els meus fills dediquessin tantes hores als vídeo jocs, més o menys com al meu pare li feia que jo llegís tants còmics, o segurament com al meu avi li devia fer que el meu pare llegís noveletes. El món, per sort, no para de girar.

Bilombes a ‘Faristol’

La revista Faristol ha publicat aquesta crítica a “Bilomba a la vista!”, -la primera que apareix, em penso- signada per en Joan Bustos.

Moltes gràcies!

http://www.clijcat.cat/faristol/paginas/detall_critiques.php?recordID=2870


imatges

Bilomba a la vista!

Bilomba a la vista! és un relat d’aventures que beu directament, sense amagar-se’n i sense complexos, d’històries clàssiques: hi trobem ecos de L’illa del Tresor, així com de qualsevol expedició present a les novel·les de Verne. Fenosa, factòtum del llibre (és també l’autor de les il·lustracions, clares i eficients, amb el pseudònim Tatay), hi afegeix un vessant volgudament humorístic realçat també pels dibuixos. 

Ras i curt: un jove científic pretén arribar a una mena d’El Dorado botànic per assolir prestigi i de passada impressionar la noia que estima. La bilomba deu ser una delikatessen, però la seva ingesta provoca, com ens queda prou clar al llarg del text, gasos a dojo.

Assumit de bon grat el tarannà que combina acció i humor, caldria mencionar algun aspecte discursiu susceptible de millora, i que caldria tenir en compte en eventuals continuacions. Per exemple: la narració comença amb una descripció divertidíssima de la nau pirata, per introduir tot seguit la veu narrativa (el jove científic). Els corsaris, però, no apareixen fins ben avançada la trama. Això podria despistar el lector poc expert.

Joan Bustos