Sant Joan les Fonts

Ja he explicat en algun altre post que les visites a les escoles són per a mi l’excusa perfecta per a sortir del meu cau-estudi i voltar. Em trobo amb alguns dels meus lectors, xerro pels colzes de la meva feina i encara puc dir que treballo.

Ara fa pocs dies vaig anar a Sant Joan les Fonts, a la Garrotxa. M’esperaven a l’escola Castanyer. Hi arribo de bon matí. Creuo el Fluvià, que baixa entre arbres i pedres polides. I, a prop de l’església, l’escola, amb un gran pati i amb arbres que comencen a florir.

DSC00545 22

Tots molt atents. Quin “lujo”!

Visito les aules de cinquè i sisè. Parlo amb els nois i les noies del treball d’il·lustrador i acabo fent alguns dibuixets, per no perdre el costum. Igual com m’he trobat en molts d’altres col·legis, en aquesta escola un grup de professors motivats i pencaires està aconseguint que els nanos trobin el gust i l’hàbit per la lectura. És una feina de picar pedra, però dóna fruits.

Tura

Un dels molts dibuixos, tots fantàstics, que em van fer. Aquest és de l’Abril. “Espero que tu també compleixis els teus somnis”, diu. No puc demanar més.

Al grup de cinquè, quan els pregunto quin personatge de la novel·la volen que els faci, es produeix una multi-divisió d’opinions: me’ls demanen gairebé tots! A “Bilomba a la vista!”, hi ha uns protagonistes i, com sol passar, un considerable nombre de secundaris, d’aquells que al cinema en diuen “actors de repartiment” i que deixen més petja del que sembla. Doncs també es mereixen el seu petit moment de fama. Acabem fent una votació a mà alçada i guanya en Sam Moc-sec, l’estrafolari pidolaire.

Doncs, vinga, nois i noies de l’escola Castanyer, un pot d’olives per al pobre Sam!

A l’escola Sant Pau de Figueres

No hi ha història, il·lustrada o no, sense personatges. Explicar una mica quins són els trucs que utilitzo per a crear els meus personatges és una de les coses que més m’agrada fer quan visito una escola. Com la que vaig tenir la sort d’anar a veure ara fa uns dies, a Figueres: el CEIP Sant Pau.

Parlar de l’ofici d’un mateix és una mica com explicar batalletes, que no acabaries mai… bé, ja porto força anys il·lustrant llibres, -escrivint-ne, pocs- i això dóna per molt. Per sort, els nois i les noies de cinquè i sisè amb qui vaig compartir una bona estona em van fer moltes preguntes. Algunes no gaire fàcils de respondre!

st-pau-1

Personatges en acció. Quin penseu que és el més llest? i el més dolent?

st-pau-5

Els del WhatsApp es pensen que han inventat alguna cosa…

Potser alguns d’aquests nanos es dedicaran un dia a dibuixar, o a escriure. Llavors, potser alguns es recordaran d’aquella tarda de febrer en que un dibuixant xerraire els va visitar a la seva classe.

Facin el que facin, ells mateixos seran els personatges que protagonitzaran les seves pròpies històries. Endavant, teniu moltes pàgines per omplir!

A l’escola SAFA La Llagosta

safa-la-llagosta-12-12-2016

Enter a caption                                                                                                                                           

Un grup nombrós de porcs bilombers em surt a rebre, tot gronxant-se i saltant de branca en branca. En un calaix m’esperen bilombes madures, a prop d’un esplèndid dibuix que ens mostra la Trumfa Marinera. Veig mapes del riu Bentufat, fitxes amb les característiques de la bilomba (Bilomba corneliensis) i del porc bilomber (Porcus bernatustati). Sóc a la selva del Bentufat? a prop del país dels bilombos?

No! Sóc a l’escola Sagrada Família de La Llagosta. Hi he anat per a conèixer als nois i noies de sisè i a les seves professores.

He sortit del meu cau de dibu-escriptor. I ho fet una mica inquiet, la veritat. Em temia que potser la meva novel·la no els hauria interessat gota, que tot allò de les fruites gegants, les patates fregides i els pirates que es tiren pets els hauria semblat una colla de ximpleries … doncs n’he tingut prou amb cinc minuts amb ells per adonar-me que no, tot el contrari!

És clar que, amb un grup de mestres com les que tenen aquests nanos, gent entregada a la seva feina i que saben transmetre les ganes de llegir, d’endinsar-se en una novel·la i conèixer als seus personatges com si fossin de la teva tribu, així tot ha de ser més fàcil.

03 SAFA La Llagosta, 12-12-2016.jpg

Bilombes per a tothom. Compte amb els pets..!

Moltes gràcies a tots!

Sabates

Aquest petit conte es va publicar fa un parell d’anys a la Revista de Girona. Vosaltres, els fantasmes,  preferiu veure’ls venir de lluny, o ignorar-los?

Abans d’anar a dormir, el més important és tenir una bona fila de sabates al costat del llit. És més important –però molt més!- que el pijama i el despertador, fins i tot més que la pila de tebeos damunt de la tauleta de nit. I, naturalment, és moltíssim més important que totes les ximpleries dels grans, allò de deixar les joguines recollides, preparar la cartera per l’endemà, netejar-se les dents…

    Les sabates han d’estar ben arrenglerades, com soldats preparats per al combat, i les haig de tenir molt a prop meu, que les pugui tocar amb les puntes dels dits. Totes les sabates disponibles, quantes més, millor: les sabatilles d’anar per casa, les vambes amb velcro, les de bàsquet, i les botes d’anar a la muntanya, que són dures i pesen força. Mai se sap, potser et poden salvar la vida!

    Una vegada fins i tot vaig arreplegar unes vambes del 44 del meu germà gran, però al cap de poc les vaig retornar a la seva habitació. Feien una ferum insuportable.

esquelet-2

    Així que tinc les municions a punt, ja em puc adormir tranquil. Perquè, si a mitjanit se m’apareix un esquelet a la porta de l’habitació, li caurà al damunt una bona pluja de sabates, i, abans que se n’adoni, cop de bota enmig de les costelles! Amb tot això no hi ha esquelet que s’aguanti dret: caurà com un castell de cartes amb un escampall d’ossos rodolant en totes direccions, fent soroll com de fitxes de dòmino, cataclic-cataclec,. I amb aquella cara de pasmats que se’ls posa, als esquelets!

    Algunes nits però, si he vist una pel·li de terror, d’aquelles que després quan vas a pixar has d’encendre tots els llums del passadís, no em puc adormir ni encara que tingui tot el sabatam a punt. Se’m fan les tantes donant voltes al llit, pensant en si vindrà l’Alien, els espectres de l’Anell o una colla de zombies mig podrits. Llavors tinc un dubte: m’adormo de cara a la paret, per a no veure’ls, o mirant cap a la porta per descobrir-los així que treguin el nas? Bé, això, és clar, als que tenen nas…

    Als monstres -tothom ho sap- els agrada cosa de no dir que els tinguem terror. Això els fa sentir-se importants. Si els donem l’esquena, se’n van, ofesos i decebuts, i per a ells espantar nens perd tota la gràcia. Se’ls torna una cosa sense suc ni bruc, com anar en bici amb rodetes o nedar tocant de peus al fons.

    Sí, em penso que el millor és adormir-me de cara a la paret, donant-los l’esquena. Són molt vanitosos, els monstres. Ben mirat, són tots una colla de “fantasmes”!

Amb dibuixets

A mi, com a lector, em van parir els còmics. O potser n’hauria de dir els tebeos, tot i que tant se val. Nen de pis barceloní com era, als anys setanta podia trobar un quiosc a cada cantonada, tots ells amb les parets cobertes d’exemplars de Mortadelo, Gaceta Junior, Pumby i moltes d’altres revistes infantils i juvenils avui desaparegudes.

    Més tard vaig descobrir, a la biblioteca del col·legi, els Cavall Fort i els àlbums de Tintín, i amb ells que el català també es pot escriure. Això sí, em va estranyar força que els personatges es partissin de riure fent “ha,ha,ha!”, i que no deien mai paraules normalíssimes a casa meva, com ara “allavorens” o “bocadillo”.

tintin_tibet

Tintín al Tíbet. Gràcies, Hergé.

    També em vaig convertir en un lector assidu de les Joyas literarias juveniles. Aquest era el nom, una mica pompós, d’una col·lecció de grans obres de la literatura que editava la en aquells dies omnipresent editorial Bruguera. Eren obres especialment indicades per al públic més jove i en la seva versió en còmic, és a dir, amb el que alguns han dit pejorativament “dibuixets”. Bo i admetent que com la versió original no hi ha res, la veritat és que, de no haver-hi existit aquestes adaptacions, probablement ni jo, ni milers de nens d’aquella època no haguéssim conegut aquelles obres. Parlo d’autors com Jules Verne, Emilio Salgari, Walter Scott, Mark Twain, Charles Dickens, Herman Melville, Robert L. Stevenson… tots ells enormes.  

    La majoria d’aquestes adaptacions van anar a càrrec del guionista José Antonio Vidal Sales, i els dibuixants Juan García Quirós, Alfonso Cerón, José Maria Casanovas, Félix Carrión, Juan Escandell, entre d’altres, van ser-ne els autors de la part gràfica. Gent poc coneguda, treballadors de la segona divisió de la cultura d’aquest país que es mereixen molt més reconeixement del que han tingut. A ells els dec moltes hores de lectura. Van ser en part culpables de que jo em convertís en lector.

joyas-lit

Quinze pessetes ben invertides!

    Poc després, i sense deixar mai de banda els còmics, (encara ara sóc un tintinòfil absolut), vaig anar a petar als llibres de Els Hollister, Puck, Los Siete secretos… per acabar, fatalment, caient a les urpes d’en Verne, Dickens i companyia, aquest cop ja sencers i sense il·lustracions. Batalletes a part, encara penso que les adaptacions infantils i juvenils de les grans obres tenen un paper en la formació dels nous lectors. Amb “dibuixets” o sense.

L’oci dels nens ha canviat molt des dels anys setanta, com quasi tot. A mi m’ha fet una certa pena que els meus fills dediquessin tantes hores als vídeo jocs, més o menys com al meu pare li feia que jo llegís tants còmics, o segurament com al meu avi li devia fer que el meu pare llegís noveletes. El món, per sort, no para de girar.

Bilombes a ‘Faristol’

La revista Faristol ha publicat aquesta crítica a “Bilomba a la vista!”, -la primera que apareix, em penso- signada per en Joan Bustos.

Moltes gràcies!

http://www.clijcat.cat/faristol/paginas/detall_critiques.php?recordID=2870


imatges

Bilomba a la vista!

Bilomba a la vista! és un relat d’aventures que beu directament, sense amagar-se’n i sense complexos, d’històries clàssiques: hi trobem ecos de L’illa del Tresor, així com de qualsevol expedició present a les novel·les de Verne. Fenosa, factòtum del llibre (és també l’autor de les il·lustracions, clares i eficients, amb el pseudònim Tatay), hi afegeix un vessant volgudament humorístic realçat també pels dibuixos. 

Ras i curt: un jove científic pretén arribar a una mena d’El Dorado botànic per assolir prestigi i de passada impressionar la noia que estima. La bilomba deu ser una delikatessen, però la seva ingesta provoca, com ens queda prou clar al llarg del text, gasos a dojo.

Assumit de bon grat el tarannà que combina acció i humor, caldria mencionar algun aspecte discursiu susceptible de millora, i que caldria tenir en compte en eventuals continuacions. Per exemple: la narració comença amb una descripció divertidíssima de la nau pirata, per introduir tot seguit la veu narrativa (el jove científic). Els corsaris, però, no apareixen fins ben avançada la trama. Això podria despistar el lector poc expert.

Joan Bustos

 

 

A Blanes

 

Vaig anar ara fa uns dies a l’Escola Quatre Vents, de Blanes. En algun post anterior ja he dit que als il·lustradors ens agrada força, això d’escampar la boira. Massa hores tancats! I, és clar, passar de les quatre parets del meu estudi als quatre vents d’aquesta escola, ni fet a posta.

Quarts de nou del matí. Sóc davant del col·legi, i en pocs minuts el carrer passa de la tranquil·litat absoluta al brogit de cotxes i enrenou de mainada, per a calmar-se tot seguit. I jo allà, palplantat, ni pare ni nen. Espectador.

Entro a l’escola i al cap d’una estona ja sóc davant dels nens i nenes de tercer, xerrant pels colzes. Després arribaran els de quart, tot plegat un parell d’hores desvetllant alguns dels “secrets” de la meva feina. Els mostro imatges que porto preparades i omplo de gargots el gros full de paper que les professores m’han preparat. Parlem -ells i jo- de com dibuixo, amb quins materials, de com es fa un llibre i la gent que hi participa. Del que a ells els agradaria fer -sempre surt el tema “què volem ser quan siguem grans”- de Don Quixot, Sancho i Dulcinea -centenari d’en Cervantes!- i de moltes més coses.

Gràcies i fins sempre, escola Quatre Vents!

04 Blanes 19-4-16

“Ginjolejant”

Gínjol

 

La Susana Peix és una d’aquelles persones que es lleven cada matí amb ganes de seguir pedalant per que la cultura d’aquest país nostre no s’aturi. De bicicletes en té unes quantes; és bibliotecària, escriptora i il·lustradora de literatura infantil i juvenil, i manté actiu -molt actiu!- un blog i un programa de ràdio sobre el tema, “Més content que un gínjol”. Tot plegat des de Vilanova i la Geltrú, que és on la vaig conèixer quan em va convidar al seu programa. Si teniu ganes d’escoltar-ho, aquí teniu l’enllaç:

Bilomba a la vista!!! amb Jordi Fenosa

La bleda i el cavallot

No hi ha gaires personatges femenins a “Bilomba a la vista!”. Ho admeto, i em sap greu. Els dos més importants són la Cornèlia i la Cecília, les filles fadrines dels ducs de Xirlet. Aquestes dues germanes són com el dia i la nit, la melmelada i l’allioli, la sardana i el rock. Mentre l’una excel·leix en l’art de la blederia , l’altra planta cara amb tots els ets i uts. Em direu que m’he anat d’un extrem a l’altre. Sí, i tant. Però, pots fer gaire res més, si ets una noia i t’ha tocat viure a la provinciana i resclosida ciutat de Vilabufa?

Les dues germanes s’assemblaven l’una a l’altra com un ou a una castanya. La filla gran, la Cornèlia, era dolça i refinada. Original com ella sola, havia rebutjat d’aprendre a tocar l’arpa o el clavecí, instruments ensopits que tocaven les senyoretes de l’alta societat, i s’havia convertit en una gran concertista de trompa. Ah, amb quina gràcia bufava! Com se li inflaven les galtes, ben bé com a un dels simpàtics batracis que estudiava el seu pare!

En canvi, la filla petita, la Cecília, era un cavallot. Es vestia com un home per practicar l’esgrima i el tir amb pistola, assistia a reunions amb filòsofs barbuts i amb poetes morts de gana i feia tota mena de coses impròpies d’una noia de casa bona, davant de la natural desesperació de la seva família. També li agradava burxar-me amb comentaris sarcàstics.

–Tustat, sou un babau i us deixeu prendre el pèl!

–Senyoreta Cecília, recordeu que sou una dama!”

Cecília 2

Ofici

Domus

Il·lustració d’una domus romana per al Museu d’història de Barcelona.

Per als il·lustradors, els llibres de text són una cosa així com els bolos de poble petit per als músics, o els partits de copa contra equips de 2a B per als jugadors del Barça; una feina de poc lluïment, però necessària i que, com que som uns bons professionals (per descomptat!) l’encarem amb ganes, fins i tot amb carinyo, però sobretot amb ofici. Jo mateix, me n’he fet un fart d’il·lustrar llibres de text. Per les meves mans n’han passat unes quantes dotzenes, amb títols com ara “Llengua catalana, 3er” o “Medi natural, 5è”.

    Vagi pel davant que ni és una feina apassionant ni ben pagada, i que les editorials sempre volen la feina “per ahir”. Però és el que tenim, i gràcies.

    Quan un il·lustrador rep l’encàrrec d’il·lustrar un llibre de text, el que s’espera d’ell és que vesteixi el llibre amb uns dibuixos entenedors i divertits. No es tracta de decorar, si no de fer una mica més passadora aquella assignatura a una colla de nens que tindran a les mans aquell llibre, qui sap en quina escola de Manresa, Oviedo o Binissalem. I també, no ho oblidem, de tirar-li un cable als soferts mestres.

    Com tots els que, poc o molt, estem implicats en l’ensenyament, tenim una certa responsabilitat: Ens trobem davant d’un públic exigent, i no s’hi val dibuixar de qualsevol manera. Els nanos, aquestes esponges amb potes, assimilen qualsevol cosa que els crida l’atenció -per bé o per mal!-, en treuen partit i molt sovint ho arxiven en un racó del seu disc dur, de vegades per tota la vida. Jo recordo perfectament, encara ara, dibuixos dels meus llibres d’E.G.B!

Naturalment, per als il·lustradors també hi ha “llibres” i “llibres”. Els de llengua i literatura, per exemple, si l’editor et dona prou llibertat, poden arribar a ser un caramel. I, si tens la sort de que et toca il·lustrar un text d’en Pere Calders, Tolkien, o Roald Dahl, t’ho pots arribar a passar bomba. Hi ha els llibres d’història, els de socials… A l’altra costat de la balança tenim els ossos: Els de religió, a mi em resulten especialment antipàtics.

Peces

“Penso i faig”, matemàtiques, 1er de primària. Editorial Teide.

Però, tot i que m’hi guanyo la vida, haig de ser-vos sincers; de vegades jo també penso que del llibre de text se’n fa un gra massa, i que les motxilles dels nanos no haurien d’anar tan plenes… ni les butxaques de les famílies, tan buides.