Viatge al país de Piok (1)

 

L’Hèctor té gana. És l’hora de sopar. Baixa al jardí. El seu pare està mig abocat al compostador, remenant dins d’aquella espècie de bidó que és com un catàleg dels bitxos més repugnants que s’han inventat.

-Ei!- el saluda l’Hèctor. L’home s’incorpora. Sembla preocupat.

-Hola, Hèctor! ostres, aquest any hi ha menys cucs de terra que l’any passat! Ja es veu que no la vaig encertar amb l’equilibri carboni-nitrògen!

-Uau…- diu l’Hèctor, traspuant entusiasme.

Per a l’Hèctor és incomprensible que el seu pare trobi fascinant un dipòsit de plàstic ple de cuques llefiscoses que es cruspeixen les deixalles de la cuina. Però, que l’objectiu d’aquesta activitat sigui aconseguir una vulgar terra de jardí com la que es pot comprar en qualsevol garden center, això ja li sembla delirant. Les altres manies amb que el seu pare omple el temps lliure no són gaire millors; col·lecciona joguines velles i mira telesèries del temps de la caspa.

-D’això… tenim previst sopar, o alguna cosa semblant?- demana l’Hèctor.

-Sopar? ah, no ho sé. Pregunta-li-ho a la teva mare.- Li respon el pare, de mala gana.

-I, la mama, on és?

-A dins, suposo. Badant pel Facebook, per no perdre el costum.

Compost cucs.jpg

Anuncis

Per molts Sant Jordis

Sant Jordi, patró dels autors que voltem per les escoles. Els que escrivim, il·lustrem i defensem els nostres llibres. Ens agrada, i molt, anar a veure als nens i nenes que han llegit els nostres llibres, els han remenat, gaudit, han xerrat sobre ells i després tenen ganes de conèixer al personatge que ha posat aquelles lletres en fila índia, com formigues, fins que han format una història amb cara i ulls, i que ha fet aquells dibuixos que acompanyen la història, la complementen, la il·lustren. Nosaltres, els autors.

Per molts Sant Jordis!

20180429_132326
En Dragonet. Me’l van regalar, i ara em farà companyia al meu estudi. Maco, eh?

Gràcies a vosaltres: Escola Sant Jordi de Montmeló, escola Madrenc de Vilablareix, col·legi Sant Jordi de Pineda de mar, col·legi Abel Ferrater de la Selva del camp, col·legi Els costarets de Sant Pere de Ribes, sou molt grans!

Columna de fum: ‘making of’

002

Les primeres notes preparatòries de Columna de fum daten de l’any 2010. Això vol dir, primer: que sóc mooolt lent escrivint. O, més aviat, que sóc un individu mandrós, dispers i cagadubtes. Segon: que el meu ordinador s’ha convertit en un calaix de sastre ple de textos descartats, versions infumables de capítols del llibre i fotos i documents arreplegats d’aquí i d’allà que suposadament havien de tenir alguna utilitat.

Aquí en teniu una petita mostra. Algunes d’aquestes fotos són meves, d’altres són trobades a Google i en desconec l’autor.

adf 2013 004
La pick up. Me l’estimo gairebé tant com en Ximo.

03
Un hidro ‘Canadair’ en plena feina.

Agost2010 015.jpg

-Mar, fotem al camp d’aquí. Aquesta calda no es pot aguantar! Anem a fer un volt fins al mas Martí, que allà tindrem ombra i s’hi estarà de conya! Capítol 1.

Mapa
Mapa de l’autèntica i genuïna serra de Molins amb -més o menys- totes i cadascuna de les peripècies que es descriuen al llibre.

Agost2010 046.jpg

Sorpreses, no van poder fer més que mirar-se aquella família porquina que feia la seva ruta passant d’elles. Capítol 15.

Tolstoi.jpg
En Tolstoi, nom que, com potser sabeu, està inspirat en un famós futbolista que juga al Liverpool.

 

Corrandes dels pets

Corranda 1.jpg

Amb aquestes corrandes fetes expressament per a la meva visita em van sorprendre ara fa uns dies els nens i nens de 5è i 6è de la ZER Les Salines. N’hi havia més, això només és una part!

I és que he començat de nou a voltar per les escoles d’aquest país nostre. Un país que viu trist, revoltat, indecís. O potser que desperta, si ho voleu veure així. La gent es continua llevant pels matins i anant a feinejar, potser més emprenyats, més cansats o més decidits. Els dibuixants i els escriptors ens asseiem davant dels nostres ordinadors, les mestres obren les aules de bon matí i donen el bon dia a les mainades, que a poc a poc van entrant en mons que encara no sospiten.

Jo arribo a les escoles i hem trobo amb aules plens de nens i nenes que han llegit ‘Bilomba a la vista!’ i que em reben sempre – això haig de dir-ho- expectants i il·lusionats.

Cervelló 2018.jpg
En Bernat Tustat, amb bilomba inclosa, dibuixat per l’Adriel

En Bernat Tustat, la Trumfa Marinera, els bilombos i la resta de personatges del llibre ja formen part del seu arxiu íntim i personal. I els seus treballs i els dibuixos que em regalen, del meu.

Moltes gràcies, escola SAFA de La Llagosta, ZER Les Salines (d’Agullana, Biure i Boadella) i escola Nova de Cervelló!

Corranda 2

Columna de fum

001

La tarda era de les de suar la cansalada. Ja feia un parell d’hores que la Mar i en Ximo s’avorrien a l’alt de la Figuera, fent com que vigilaven els turons de la serra de Molins. Grupets de turistes anaven i venien pel corriol que baixava a cala Tomeu, suats, contents i colrats pel sol. En Ximo escoltava música amb l’iphone, arrepapat al seient del cotxe amb la seva vella gorra grisa caient-li sobre els ulls. La Mar, mentrestant, s’estava sota un pi en una cadira plegable, amb els binocles a la falda i un dels seus llibrots a les mans. De tant en tant s’alçava a estirar les cames, donava un cop d’ull als cims del roc Farré i del puig Aliu, als camps del mas del Roure, o la feia petar una estona amb els guiris. Res, la rutina de la vigilància d’estiu.

Quan vaig escriure això corria -és un dir- la primavera del 2010. La crisi anava forta. Vaig haver de començar a alternar altres feines amb la de dibuixant, ves quin remei, alhora que començava a escriure. Durant els mesos d’estiu treballo com a vigilant forestal. Del pinzell i l’ordinador a les botes de muntanya i els binocles. Bé. Sempre m’ha agradat el bosc i la seva gent. 

ADF 2013
La pick up de color groc, un dels protagonistes de la història.

Així, assegut sota un pi, sentint el xerric de les cigales, vaig començar el que després ha estat la meva segona novel·la, “Columna de fum”. Quasi vuit anys de gestació, això sí que és prendre-s’ho amb calma.

El llibre parla dels incendis, del bosc mediterrani i de la gent que en viu. De joves que fan la seva primera feina sense tenir ni idea de què volen fer a la vida. D’egoistes i de generosos, de rucs, de guiris, de germans, de bombers, de pagesos i d’especuladors. De què estem fent amb el nostre paisatge, de si podem viure barallats amb la natura, tot i que en formem part. El publica Animallibres a la col·lecció L’isard.

       -De mosques i de feina, sempre n’hi ha massa! –va dir en Ximo, arrodonint en una sola frase bona part de la seva filosofia. –Mar, tu no saps divertir-te! Vas sempre amb aquests llibrots amunt i avall, pensant en la feina i en els mals del món!

Agost2010 Adf

L’estiu i el pactant

Cob.jpg

Imagineu-vos que sou un nen a qui el seu pare depre i acabat de divorciar ha arrossegat fins a Sant Gregori de Mar, el poblot més avorrit del món, on es suposa que haureu de passar les vacances d’estiu. 

La Burilles
L’hostal Ca la Burilles és l’hotel més cutre de tot Sant Gregori, que ja és dir.

fff

I que, un cop allà, coneixeu en Flopp, el pactant, una mena de dimoniet pelut que us ofereix un pacte. Un pacte molt especial que no podreu rebutjar, perquè serà la salvació d’un ensopiment mortal.

 

D’això i de moltes més coses va “Una setmana endimoniada”, la darrera novel·la que ha escrit en Rubèn Montañá i que jo he il·lustrat.

El fill Burilles

Amb en Rubèn és el primer cop que hi col·laboro. I ja tocava, per que en Rubèn i jo, com us ho diria… resulta que tots dos pertanyem a la mateixa tribu, un peculiar grupet de dibuescriptoactors i d’altres personatges.

Taula.jpg
Amors d’estiu “congelats”.

Però és un bon noi, eh? I és un escriptor terriblement imaginatiu i divertit, a qui sembla que no se li esgoten mai les idees. Ja us dic jo que a ell no li cal pactar amb cap dimoniet. 

Ah, el llibre l’ha publicat l’editorial Barcanova!

Dedicatòria

Són llibres una mica gastats, de vegades un pèl rebregats i tot. Han suportat llargues estones dins de les motxilles, ficats en calaixos, entaforats entre d’altres llibres, bocates, bolígrafs i capses de colors… fins que arriba el moment de la lectura, sovint en veu alta, a la mateixa classe. Les mans del propietari passen les pàgines, no sempre acuradament… de vegades -així m’agrada pensar-ho- amb un pèl d’impaciència per saber com continua la història. Trobaran les bilombes? Els descobrirà el coronel Foster? Aconseguirà en Bernat tornar sencer a Vilabufa?

Son llibres llegits, viscuts, si voleu.

Ah, em descuidava d’un detall. El nom. Orgullosament, o de forma discreta, l’amo de cada exemplar ha estampat el seu nom a la coberta o a les guardes; a llapis, retolador, imprès en una etiqueta adhesiva, amb decoracions de coloraines. Això fa que aquest llibre comenci a ser una peça única que formarà part de la petita biblioteca d’aquell nen o nena, qui sap si durant molts anys.

Quan acabo la xerrada, una pila de llibres m’espera damunt d’una taula. Són els llibres dels nens. És el moment del “ritual”: La dedicatòria.

Per mi és obligat acompanyar la frase habitual d’un dibuixet. Ja ho sabeu, sóc un dibu-escriptor! Dibuixo en Bernat saludant, o el calamar Aureli, o potser la Cecília… i després, sovint hi escric:

Moltes gràcies, Laia. ( o Joan, o Kevin, o Diana, o Carles, o Fátima, o Cristina, o…)

Espero que tu també trobis la teva bilomba!

01

Us adjunto l’enllaç amb les fotos que van fer les mestres de la ZER Requesens, la darrera escola que he visitat al llarg d’aquest atapeït curs i on, com a totes les altres escoles on hi he estat, em van tractar estupendament i m’ho vaig passar genial.

https://agora.xtec.cat/zer-requesens/general/ens-ha-visitat-en-jordi-fenosa-tatay/

Salut i llibres!

011
Entrar en una escola i trobar-te amb això… et fa un “subidón”!