Com aquest Sant Jordi, cap

A l’escola Tabor, de Barcelona, fins i tot els gegants són lectors!
A ‘Lectors, al tren!’ de Rubí. Amb la roba eixuta, la panxa plena i ben content.

Sant Jordi ha tornat a ser el d’abans. O potser no, que ja sabem allò de que no et banyes dos cops al mateix riu ni et mulla dos cops la mateixa pluja. El ja famós xàfec d’aquella diada-amb calamarsa inclosa- va ser segurament el més literari de la història del nostre país. Abraçades des d’aquí als llibreters, que van ser els que més el van patir.

Just dos dies abans jo havia visitat la meva desena escola d’aquest 2022: deu escoles d’arreu de Catalunya, catorze xerrades en total. Enguany uns 350 nens m’han tingut a la seva classe parlant -jo xerro molt, a les escoles!-de la feina d’escriptor, de la d’il·lustrador i dels llibres que ara mateix tinc escampats pel món. Nens somrients, moguts, pacients, impacients, preguntaires, lectors, o no gaire. O potser no ho són encara, esperem que algun dia ho siguin.

En Sam Moc-Sec, un dels personatges de ‘Bilomba a la vista!’ de visita per Vic.

Fa poc, el llibreter i escriptor Germán Machado deia en una entrevista que ell no fa promoció de la lectura per vendre llibres, més aviat ven llibres perquè així fa promoció de la lectura. És just això. Anar a les escoles és una manera eficaç de fer que aquesta mainada doni més valor al fet de llegir. Els meus llibres o uns altres, tant és.

Una altre manera és -amb tots els matissos que es vulguin- celebrant Sant Jordi com sempre ho hem fet. Minuts abans de caure’m a sobre la pluja, el vent i la calamarsa d’aquell migdia, vàries nenes m’havien estat parlant del meu personatge Carlota Pastanaga. Ho havien fet com si em parlessin d’una amiga seva, rondinaire i potinera, però a qui malgrat tot s’estimen. Aquesta sensació encara m’escalfava el cor mentre intentava ajudar als amics de la llibreria Abracadabra a protegir els seus llibres de la mullena.

El que és jo, no em puc pas queixar.

El missatge en una ampolla que troben els protagonistes de ‘Bilomba a la vista!’ vist per l’Itzel, una nena de 4rt de primària de l’escola Nova de Cervelló. M’encanta.

I van tres: Carlota Pastanaga i els talps compostaires.

Tres Pastanagues, ja!

Aquest mes de febrer ha arribat a les llibreries la tercera història de la nostra heroïna més eco-rondinaire.

Com sempre, també en castellà : Los topos compostadores

Hi trobareu un Carnaval amb plàstic per tot arreu, una nena de cinquè admiradora incondicional de la Carlota, un gossot ximple que desapareix en estranyes circumstàncies i un món subterrani on els cucs són un plat d’alta gastronomia i el cant coral apassiona molt més que el futbol: el cau secret dels talps compostaires!

Casi tots els talps tenen veu de tenor o de soprano. Els baixos van molt buscats!
Cucs, escarabats i una caloreta humida…. mmh, el paradís dels talps!

També hi ha un tresor arqueològic, persecucions pels túnels i unes disfresses… poc elegants!

Com sempre editat per La Galera i amb les trepidants il·lustracions d’en Jordi Sunyer.

Pastanagues de tardor (2)

Ho han dit a les notícies, a la tele, a la ràdio i a tots els diaris. Les xarxes socials en van plenes, i també el WhatsApp i el boca-orella de tota la vida. Gent de Vilabufa, turistes inclosos: no sortiu en barca, ni en piragua, ni en un matalàs inflable, ni nedant. Que no us fiqueu al mar, coi!

Es veu, sembla, que just davant de les platges de Vilabufa hi ha “una cosa” molt perillosa. Això diuen.

Així comença EL MASTEGAPLÀSTICS.

Us heu inventat mai una espècie animal nova? Proveu-ho, pot arribar a ser molt divertit. Jo m’acabo d’inventar uns goril·les de color verd i unes foques que sobreviuen gràcies a que la seva pell és terriblement lletja. I també m’he inventat una balena que s’alimenta de plàstics. Nostamal.

El seu nom, força obvi, és MASTEGAPLÀSTICS. Tot i que, en honor a la veritat, les balenes no masteguen l’aliment: se l’empassen sencer. Però, no li esguerrem el nom, que és maco.

A més, he convertit aquesta bestiola en co-protagonista de la segona història de la Carlota Pastanaga. I és que tot Vilabufa es mobilitza quan corre la veu que molt a prop de les seves platges viu i s’alimenta aquest animalot gros i amb fam de plàstics!

N’hi ha que volen matar-lo, d’altres el defensen… Trobarà la Carlota el mastegaplàstics abans que ho facin els seus enemics? Qui és aquesta estranya doctora Frog? I, què hi pinten en Kevin i la Diana pedalant en un patí de lloguer enmig d’aquest embolic?

Un cop més amb els dibuixos dinàmics i divertits d’en Jordi Sunyer, que posa cara i ulls a la balena i a tots els personatges de la tropa pastanaguera. Publicada, com sempre, per La Galera.

Embarqueu-vos amb aquesta colla a la recerca del mastegaplàstics i, ja m’ho explicareu!

Pastanagues de tardor (1)

Pensa globalment, actua LOCAMENT

Sí, ja sé que hauríem de dir “locaLment”, o potser “bojament”, però la Carlota és així, no m’ho tingueu en compte.

Aquesta frase la diu la mateixa Carlota a Els fantasmes de Cala Blaua, la primera de les aventures d’aquesta pèl-roja perillosa i dels personatges que l’acompanyen: el Nyap, els pares, els seus cosins bessons Kevin i Diana i tota la colla d’habitants de Vilabufa.

A prop, molt a prop de Vilabufa hi ha una muntanya. D’aquesta muntanya en baixa un torrent cobert d’un bosc frondós que desemboca a Cala Blaua. És una platgeta petita i amagada d’aigües de color turquesa. Cala Blaua és… com un tros de cel a la terra.

En Nico, el gran supercampió.

Però aquest lloc idíl·lic està greument amenaçat. En Nico Flush, el famosíssim campió de Fórmula 1 projecta construir a Cala Blaua la seva enorme mansió.

Seran la Carlota i el seu gos els únics que s’hi oposaran? No, una colla de fantasmes estrafolaris seran els seus aliats!

Babà-Muk i don Sebastià. Dos enemics condemnats a compartir una avorridíssima eternitat.
En Baldiri Cincmans, l’ogre nudista.
Les goges Blaves, unes fades una mica bledes.

Us presento… la Carlota Pastanaga!

La Carlota és una nena alta i prima, pèl roja i pigada. És més aviat esprimatxada, malgirbada, tossuda i no sap estar-se callada. els seus cosins li han posat el malnom de CARLOTA PASTANAGA.

EL Nyap és el seu gos, gras i talòs. Camacurt, lleig i boterut.

La Carlota i el Nyap. Inseparables.

Editada per La Galera i amb les genials il·lustracions d’en Jordi Sunyer, aquesta ecologista rondinaire de sisè de primària ha vingut per (esperem-ho!) quedar-se molt de temps entre nosaltres. De feina no li’n falta!

Carlota i família.
La Diana i en Kevin: cosins, bessons i repel·lents.
Aquests són els dos primers títols, però n’hi haurà més!
També en castellà: Carlota Zanahoria.

La Carlota està ben decidida a canviar el món. I si el món no vol canviar, que es prepari, perquè ella no es rendirà fàcilment!

Històries piokianes

L’Hèctor col·lecciona nos. Fa dos mesos que ha començat el curs i la Diana, la Jana i la Mònica ja han suat d’ell l’una darrera l’altra. Totes li han plantat a la cara diverses modalitats de nos. En setze anys no s’ha menjat un torrat, i va camí de no menjar-se’n cap en els propers setze.

Així comença Viatge al país de Piok. Era l’estiu del 2016 quan vaig proposar-me escriure una nova història partint d’un parell de velles idees més o menys originals que tenia anotades en algun dels quaderns que omplo amb apunts i disbarats diversos.

L’Hèctor i l’avi Pep. És fumut estar pioc a Piok!

La cosa aviat va agafar forma: era la història d’un noi de batxillerat amb força problemes per relacionar-se amb la gent de la seva edat i que s’estima més viure en un món imaginari que ell mateix ha creat per tal de fer el seu dia dia una mica més passador. Vaja, que el tema no era gens, però gens autobiogràfic.

En aquest món imaginari -el país de Piok- tot funciona com a l’Hèctor li agradaria: no hi ha ni rics ni pobres, la gent odia fer-se famosa, els animals són molt respectats, les mentides son fàcilment descobertes i sempre reben el seu càstig…

Però Piok tampoc no és cap paradís. Els piokians tenen enemics terribles, els costa una barbaritat posar-se d’acord entre ells, pateixen de malalties força estranyes i, el pitjor de tot: lligar és terriblement difícil, ja que no hi ha dos sexes, n’hi ha cinc!

-Aquelles dues ens estan mirant. Ens han descobert. Ets un boques!

En fi, la història és el que en podríem dir una anada d’olla. Escrivint-la vaig xalar com un nen menjant gelats, i en els tres mesos d’aquell estiu ja va quedar enllestida. Després va dormir en una carpeta del meu ordinador fins al 2020, any en que en Jordi Martín Lloret, l’editor d’Animallibres, va apostar per publicar-la dins la col·lecció La formiga Vermella. I ni més ni menys que amb les il·lustracions de la gran -ehem!- Marta Montañá!

Batalla de gossos a la riera de can Claris.

La Marta ha posat cara a l’Hèctor, en Potes, la Carla, l’avi Pep, el senyor Vinyals, en Pocu i molts altres personatges, i la història ha començat el seu camí. Ara ja no em pertany a mi, ni a la il·lustradora, ni a l’editor. Ara us pertany a tots vosaltres.

Trepitjar escola

Feia prop de dos anys de la darrera vegada. Han passat un munt de coses, ja ho sabem i no cal dir-ho més, que ja cansa. El cas és que he tornat a visitar un col·legi. No ho feia des de la primavera de 2019.

Ha estat l’escola Joan Maragall, de Rubí, la que m’ha convidat. Em retrobo amb el ritual de presentar-me a les tutores, pujar a l’aula, saludar a un públic expectant i preparar l’ordinador mentre els sento xiuxiuejar…

Són nens i nenes de quart de primària, i els trobo, encara que m’estigui mal dir-ho, il·lusionats. Tretze, quinze parells d’ulls i una curiositat que no se l’acaben. Han llegit Bilomba la vista!, una novel·la escrita i també il·lustrada per mi. L’han comentat, dibuixat i potser criticat. Ara els toca preguntar-me tot el que els passi pel cap, i ja ho crec que ho fan.

A l’aula del costat hi trobo les mateixes ganes d’aprendre. Ei, cal dir que no hi ha com un bon equip combinat de mestres i bibliotecària per aconseguir aquest ambient!

Només la presència de les mascaretes a les cares de tots els presents diferencia aquesta visita de qualsevol de les dotzenes de visites a escoles que he fet al llarg dels últims cursos. Aquells cursos “d’abans”.

Resulta sorprenent, fins i tot admirable la paciència i la capacitat d’adaptació que ha demostrat aquesta mainada. No només aquests en concret, segurament tots els nens del món. Han afrontat confinaments, noves obligacions -com les mascaretes-, finestres obertes en ple hivern, quarantenes, activitats virtuals…

Amb tot, una nena em sorprèn amb una pregunta que mai m’havien fet abans en una aula: em demana “què et fa por”. Sí, tenim por, no cal negar-ho. Tots hem passat por, aquestes darrers mesos. Potser ens n’havíem oblidat, en aquest nostre hemisferi nord tan confortable i segur, però la humanitat sempre ha viscut amb por. Sempre.

I avui, tenen por, aquests nens? A mi no m’ho ha semblat, en absolut! Han assimilat les “noves normalitats” com unes més de les moltes novetats que a la seva edat descobreixen contínuament.

I endavant, a llegir, a preguntar, a aprendre i a créixer, que és la seva feina.

Bilombaaaa!

Slug

Llimac, slug (anglès), babosa (espanyol), lumaca (italià), охлюв (búlgar), gwlithod (gal·lès)… alguns nens i nenes també els anomenen cargols sense casa.

Doncs sí, un dia, a la cuina de casa meva em vaig trobar amb un petit llimac mentre netejava un enciam que acabava de treure de la nevera. No us puc dir si el llimac havia passat molt o poc fred, ni si havia tingut alguna aventura perillosa amb els altres habitants de l’inhòspit i gelat lloc on havia anat a parar. No m’ho va pas explicar.

Un llimac a la nevera!

Va, tirem de Viquipèdia:

Els llimacsllumacs, llimoses o bavoses són mol·luscs gastròpodes terrestres sense conquilla, o amb conquilla reduïda i interna, de l’ordre dels pulmonats. Els nudibranquis s’anomenen a vegades llimacs de mar, malgrat no estar relacionats amb els autèntics llimacs.

Aquell llimaquet perdut va donar-me la idea de Rebaves! M’hi vaig posar de seguida a fer el guió i a dibuixar: el primer Rebaves! va ser un còmic que vaig presentar al concurs de la revista Cavall Fort i que no va obtenir els favors del jurat.

Més endavant vaig convertir aquella història de llimacs enfredorits, pomes rodanxones i potingues amb codi de barres en la novel·la infantil que ara ha publicat -molts anys després!- Jollibre, que ha il·lustrat l’Assumpta Codina i que espero que us agradarà molt a tots.

L’Octavi, la Pepa i en Micaco

Però la meva relació literària i gràfica amb els llimacs ja venia de lluny. Un dels primers llibres que vaig il·lustrar, l’any 1991 (bufa!) va ser Software, el superllimac, de la col·lecció Tucán (editorial Edebé). A aquesta novel·la la van seguir Software i la hipnosi informàtica i Software i la febre de fer mitja, totes de l’escriptora anglesa Joyce Dunbar.

Aquests tres títols van ser el meu debut com a il·lustrador de llibres infantils i juvenils. Va ser un molt bon inici. Els meus dibuixos fins i tot van sortir a l’anunci de televisió que Edebé va fer per estrenar aquella col·lecció.

En Software era un llimac súper intel·ligent que vivia a casa dels Potter, -un cognom que en aquella època encara no ens evocava bruixots i encanteris. A les seves històries sempre jugava més un paper de mascota familiar que no pas de bestiola un xic repulsiva.

I és que tenen mala fama, els llimacs. Pobres cargols sense casa!

Rebaves!

Malgrat tots els malgrats, la feina es va fent i els llibres van sortint. D’un en un, com una fila de formigues.

I, ja que parlo de bitxos, us ha passat mai trobar-vos, tot netejant un enciam acabat de comprar o de collir, amb un petit llimac feliç entre les seves fulles? O, fins i tot, us l’heu trobat quan l’enciam ja era dins la nevera?

Això és el que li passa a l’Octavi, un llimac que viu al seu hort a Vilabarnils (comarca de… ?) fins que, tot d’una, troba que fa un fred que arronsa les antenes.

“Rebaves! “ es diu, just abans de sentir que algú li diu:

-Beeenvingut a can Pulmonia, la nevera amb més trempera!

D’això tracta la història que m’acaba de publicar l’editorial Santillana – Grup Promotor a la seva col·lecció Jo llibre, per a lectors a partir de sis anys.

Fins ara sempre havia estat jo l’il·lustrador del text, però aquest cop m’ha tocat ser-hi a l’altra banda de llibre. L’encarregada d’il·lustrar les gelades aventures del pobre llimac perdut ha estat l’Assumpta Codina.

Les seves il·lustracions, divertides, dolces -i, sobre tot fresques, molt fresques- acompanyen la història i li donen el contrapunt visual que necessita.

A la nevera, l’Octavi es trobarà cara a cara amb molts personatges: la Pepa, en Micaco, en Tuf, l’ampolla de cava… i els Potingues, una colla de malcarats molt perillosos!

Aconseguirà l’Octavi tornar al seu càlid hortet??

-Rebaves, quin fred!

Lletres (i dibuixos) a les aules

Desperto aquest blog de la seva llarga migdiada per anunciar-vos que el meu nom ha estat inclòs per la Institució de les Lletres Catalanes dins del seu programa LLETRES A LES AULES.

Això vol dir que les escoles que ho desitgeu podeu demanar a la ILC que us vingui a veure al vostre centre, i ells es faran càrrec de totes les despeses. Teniu temps per a fer la vostra sol·licitud fins al 22 de desembre!

En aquest enllaç hi trobareu tota la informació:

https://cultura.gencat.cat/ca/ilc/programes/lletres-a-les-aules/

Tant si els vostres alumnes estan llegint algun dels meus llibres com si encara no ho han fet em podeu convidar i passarem una bona estona junts xerrant de la lectura, de l’ofici d’il·lustrador, de com (i per què) es fa un llibre infantil, dels ets i els uts del meu ofici… i de més coses!