De porc i de senyor

Porcs bilombers

“…una mena de simi amb cara de porc que es menjava les bilombes amb gran afició!

    –Ara veureu el que és punteria, porcs golafres! –Prenent-se tot el temps del món, va alçar el seu fusell de bucaner i va apuntar cap a la capçada de l’arbre on s’estaven els micos-porcs. Va disparar contra una branca grossa. Aquesta va caure sobre els animals, i es va formar un gran xivarri de micosporcs bramant i udolant. En qüestió de segons, tota la manada havia fugit saltant d’arbre en arbre.

    –Bon tir, capità! –vaig dir-li.

–Ha, ha, fugiu, porcots!”

Els que em coneixeu ja sabeu de la meva simpatia pels porcs. A Bilomba a la vista! hi apareixen uns “actors de repartiment” que, si be no són exactament porcs, déu n’hi do la retirada que hi tenen: els porcs bilombers  (Porcus bernatustati) .

Aquests bitxos han tingut un paper essencial en la llarguíssima gestació de la història. Fa molts i molts anys, quan jo era un estudiant poc pencaire, al preciós edifici de Llotja del carrer d’Avinyó de Barcelona, un professor ens va demanar un treball que consistia en dissenyar una fruita imaginària. L’home no va acabar gens satisfet de la majoria dels nostres treballs, ja que ens vam dedicar a flipar amb tota mena de “complements” que poc tenien a veure amb la fruita pròpiament dita… però, la meva fruita -que vaig batejar mandanga– i el seu principal depredador -el tussinillu mandanguero– es van quedar atrinxerats en alguna giragonsa del meu cervell, esperant l’oportunitat per a saltar-me al damunt.

Porc 02
Alguns dels molts esbossos que vaig fer del porc bilomber.
Tusinillu 1983.jpg
Sí, és ell! El tussinillu mandanguero, avantpassat dels porcs bilombers!
Anuncis

L’espera

Mi-te’l!

Aquí el tenim, polit com un nen pentinat per la iaia. Fa tota la cara de qui espera pacientment un rodalies o un bus i sap que, quan arribi, caldrà estar-ne agraït. Encara que ho faci amb retard. 

D’altres viatgers l’acompanyen. Ells també s’esperen, i confien, amb raó, que també arribarà el seu moment. Són viatgers experimentats i amb molt de món. Li donen cinquanta voltes… haurà aprendre d’ells tant com pugui!

És el meu llibre. Avui l’he vist per primer cop als prestatges d’una llibreria.

Espera un lector, amb aquella il·lusió.

El Cu-cut
Aquest matí, a la llibreria El Cu-cut de Torroella de Montgrí.

Voltar

Els dibuixants ens passem el dia sols Gossescom mussols. La nostra feina gairebé sempre es fa en solitud, a  l’estudi. Els dibuixants-escriptors (com és el meu cas), no en som l’excepció. Jo treballo en companyia de les meves gosses que, entre mandres i becaines deixen passar el matí i la tarda, tot esperant que m’estigui  per elles una estona.

Per això, als dibuixants sempre ens ve de gust sortir una mica a veure món. I, apropar-nos a les escoles, que és el lloc on campen els nostres llibres, és una de les millors coses que podem fer.

Els llibres que he dibuixat i/o escrit han sortit del forn de la impremta i han passat per la fleca-llibreria. Ara són panets o ensaïmades en mans de nens que els devoraran o se’ls menjaran amb desgana, fent el llepafils. Llegiran -més o menys- el que he escrit i gaudiran -o no- amb el que he dibuixat. 

Anar a una escola i dibuixar davant de dues o tres dotzenes de nens és una cosa molt especial. Després de la xerrada i de mostrar-los un grapat d’imatges de la meva feina, m’arriba el moment de dibuixar al paper o a la pissarra. Agafo retolador o guix, segons el cas, i es fa aquell silenci, tan sols trencat per algun “ooh, que xulo! què ràpid que ho fa!”

Escoles 05
Amb els nens de la ZER Vall del Ter (St. Pau de Segúries), que em van acollir estupendament.

En acabar, les preguntes. Algunes absolutament sorprenents o que em fan petar de riure, davant de la incomoditat d’alguna mestra que mig renya al nen que l’ha fet: “Cóm vas decidir ser dibuixant?” “Quanta estona trigues a fer un dibuix?” “No t’hauria agradat més ser carnisser?” “ Tu ets espanyol?” “Quants diners guanyes?” -Aquestes són absolutament verídiques, us ho juro-

Mainada, el món serà vostre!

A toc de xiulet

Heu desitjat mai tenir el poder d’aconseguir qualsevol cosa, per exemple, amb un simple toc de xiulet? Va, confessem-ho tots plegats; segur que sí…

“La ventada ja era tot un huracà. Les onades, cada cop més grosses, saltaven sobre la borda i escombraven la coberta. Aviat vam quedar tots ben xops. Els mariners miraven de lligar ben fort tot allò que es podia trencar o sortir volant, i l’Ós Talòs els cridava ordres que amb prou feines si es podien sentir, de tant Barba Pudentacom udolava el vent. Jo em vaig abraçar a una barana de fusta. Estava, a més de marejadíssim, cagat de por. Llavors, entre els ruixims d’aigua salada que ens queien al damunt, vaig veure com en Barba Pudenta es treia de sota les barbes el seu famós xiulet. I vaig sentir els dos tocs breus que va fer. Al cap de poc, el vaixell, que fins llavors es bellugava com una oliva a la boca d’en Sam MocSec, va deixar, sobtadament, de moure’s. El vent seguia rugint, les onades batien encara amb fúria contra el casc de La Trumfa, però…”

Olives

En aquest món de mones, hi ha qui és aficionat a les patates, a la xocolata o als musclos a la marinera. Aquest és en Sam Moc-Sec, un fanàtic de les olives.

” –Eh, senyoret! Sou vós el tocacampanes que va demanant si hi ha algú que el vulgui portar a buscar no se què d’una patata gegant?

   -Sí, jo mateix… sóc en Bernat Tustat, naturalista i botànic, per servir-vos. I vós sou? –vaig dir a l’homenet escanyolit i sense dents que m’havia parlat d’aquella manera tan insolent. Anava vestit amb parracs i pudia a ronya i aiguardent.

   –Tant és, el meu nom. Si us interessa, sé d’un vaixell amb un capità prou ximple per voler-vos-hi portar, i us diré on trobar-lo. A canvi, vull… un pot d’olives!

   –Un… pot d’olives? –vaig dir jo, creient que em prenia el pèl.

Sam

    –Aaah, mira-te’l, el senyoret, tan tocat i posat! Li sembla massa un pot d’olives per al pobre Sam Moc-Sec, ja veus! Un simple pot d’olives a canvi d’una informació que val el seu pes en or! No n’hi ha, de justícia, en aquest món! –va dir aquell individu, mirant al cel i començant a fer el ploricó.”

Patates

Una pudoreta de fregit delatava d’una hora lluny la presència de La Trumfa Marinera, un veler pirata, tronat i rabassut, que s’estava ancorat al moll de la muralla oest, al port de l’illa de les Iguanes. Aviat coneixeria la seva tripulació, potser la més pocasolta que ha navegat mai en cap vaixell. Perquè en aquella nau tothom pensava només a menjar, endrapar, cruspir, afartar-se, manducar, en fi, a omplir-se la panxa, i poca cosa més. Eren, de ben segur, els pirates més golafres dels Set Mars. Ja de bon matí, començaven el dia amb un bon esmorzar de forquilla i ganivet. Com que la cosa s’allargava, se’ls feia l’hora de dinar, i així ja no calia desparar taula. Anaven fent les postres, i vet aquí que ja berenaven. I com que diuen que és millor sopar ben d’hora, doncs vinga, tots a sopar! Abans de ficar-se al llit, feien un ressopó, no fos cas que la gana els despertés de matinada. Estic segur que quan se n’anaven a dormir, somiaven amb la teca i prou. Però no us penseu que aquella gent menjava de tot una mica, no, i ara! Tenien una única obsessió: les patates. Patates bullides, cuites al forn, patates guisades, o amb un parell de mandonguilles, a tot estirar. Patates, trumfes, creïlles… però, sobretot, patates fregides! Adoraven les patates fregides, les desitjaven, ensalivaven, només de pensar-hi! Amb un parell d’ous ferrats, amb sal i prou, fins i tot sense sal, tant és, però ben torradetes, això sí, una mica socarrimades, que fessin garranyic en mossegar-les, cruixents, però tendres per dins… Caram, si viatjant amb ells fins i tot jo m’hi vaig aficionar, a les patates!”004-A-B

Quan vaig començar a escriure Bilomba a la vista tenia una idea molt vaga del que volia contar. Al principi era una mena de conte mariner, després, la cosa va girar cap a un relat mig humorístic sobre científics del segle XVIII que travessaven els oceans a la recerca de noves espècies…

M’hi vaig resistir, però no vaig poder evitar-ho: així que hi van treure el nas aquesta colla de tarambanes, es van fer els amos de la història.

Patates 1

Olor de nou

Obro la caixa de cartró que conté els exemplars del meu llibre. Li acabo de signar l’albarà al noi de la furgoneta que me’ls ha dut des de l’editorial. Encara fan aquella olor de tinta fresca, potser no fa ni dos dies que han sortit de la impremta.

He esperat a rebre els exemplars de Bilomba a la vista! per començar aquest blog. Tot plegat fa olor de nou. Penso en si jo també faig olor de nou. Em fa que no.

005

No sóc escriptor. A tot estirar, sóc un dibuixant que escriu. Sóc un dels molts a qui la crisi va obligar a saltar a l’aigua i, quan t’hi trobes, o nedes o ets pinso per als peixos.

Tot surant, surant, vaig descobrir que puc nedar. Vull dir, que puc escriure o, si més no, que em defenso. I tot allò que ja feia temps que contava amb el llapis, vaig començar a contar-ho també amb el teclat; històries de vaixells, illes, devoradors d’olives, pets i llufes, gripaus, biblioteques plenes de teranyines, donzelles fleumes, gossos enormes, calamars, barbes brutes, coronels molt britànics, patates gegants, talossos, societats geogràfiques, majordoms, fatxendes i babaus, viatges… i més coses. I m’ho vaig passar molt millor del que m’hauria imaginat. És divertit, nedar. 

Sembla que a l’editorial Animallibres van pensar que jo nedo prou bé. Vaja, que el que jo puc contar val la pena, i van confiar en mi. Els estic molt agraït.

Amb tot això, m’he oblidat de donar-vos la benvinguda al meu blog. Gràcies per ser aquí. Busqueu vosaltres també la vostra bilomba!