Olor de nou

Obro la caixa de cartró que conté els exemplars del meu llibre. Li acabo de signar l’albarà al noi de la furgoneta que me’ls ha dut des de l’editorial. Encara fan aquella olor de tinta fresca, potser no fa ni dos dies que han sortit de la impremta.

He esperat a rebre els exemplars de Bilomba a la vista! per començar aquest blog. Tot plegat fa olor de nou. Penso en si jo també faig olor de nou. Em fa que no.

005

No sóc escriptor. A tot estirar, sóc un dibuixant que escriu. Sóc un dels molts a qui la crisi va obligar a saltar a l’aigua i, quan t’hi trobes, o nedes o ets pinso per als peixos.

Tot surant, surant, vaig descobrir que puc nedar. Vull dir, que puc escriure o, si més no, que em defenso. I tot allò que ja feia temps que contava amb el llapis, vaig començar a contar-ho també amb el teclat; històries de vaixells, illes, devoradors d’olives, pets i llufes, gripaus, biblioteques plenes de teranyines, donzelles fleumes, gossos enormes, calamars, barbes brutes, coronels molt britànics, patates gegants, talossos, societats geogràfiques, majordoms, fatxendes i babaus, viatges… i més coses. I m’ho vaig passar molt millor del que m’hauria imaginat. És divertit, nedar. 

Sembla que a l’editorial Animallibres van pensar que jo nedo prou bé. Vaja, que el que jo puc contar val la pena, i van confiar en mi. Els estic molt agraït.

Amb tot això, m’he oblidat de donar-vos la benvinguda al meu blog. Gràcies per ser aquí. Busqueu vosaltres també la vostra bilomba!

Anuncis