Voltar

Els dibuixants ens passem el dia sols Gossescom mussols. La nostra feina gairebé sempre es fa en solitud, a  l’estudi. Els dibuixants-escriptors (com és el meu cas), no en som l’excepció. Jo treballo en companyia de les meves gosses que, entre mandres i becaines deixen passar el matí i la tarda, tot esperant que m’estigui  per elles una estona.

Per això, als dibuixants sempre ens ve de gust sortir una mica a veure món. I, apropar-nos a les escoles, que és el lloc on campen els nostres llibres, és una de les millors coses que podem fer.

Els llibres que he dibuixat i/o escrit han sortit del forn de la impremta i han passat per la fleca-llibreria. Ara són panets o ensaïmades en mans de nens que els devoraran o se’ls menjaran amb desgana, fent el llepafils. Llegiran -més o menys- el que he escrit i gaudiran -o no- amb el que he dibuixat. 

Anar a una escola i dibuixar davant de dues o tres dotzenes de nens és una cosa molt especial. Després de la xerrada i de mostrar-los un grapat d’imatges de la meva feina, m’arriba el moment de dibuixar al paper o a la pissarra. Agafo retolador o guix, segons el cas, i es fa aquell silenci, tan sols trencat per algun “ooh, que xulo! què ràpid que ho fa!”

Escoles 05
Amb els nens de la ZER Vall del Ter (St. Pau de Segúries), que em van acollir estupendament.

En acabar, les preguntes. Algunes absolutament sorprenents o que em fan petar de riure, davant de la incomoditat d’alguna mestra que mig renya al nen que l’ha fet: “Cóm vas decidir ser dibuixant?” “Quanta estona trigues a fer un dibuix?” “No t’hauria agradat més ser carnisser?” “ Tu ets espanyol?” “Quants diners guanyes?” -Aquestes són absolutament verídiques, us ho juro-

Mainada, el món serà vostre!

Anuncis