Ofici

Domus
Il·lustració d’una domus romana per al Museu d’història de Barcelona.

Per als il·lustradors, els llibres de text són una cosa així com els bolos de poble petit per als músics, o els partits de copa contra equips de 2a B per als jugadors del Barça; una feina de poc lluïment, però necessària i que, com que som uns bons professionals (per descomptat!) l’encarem amb ganes, fins i tot amb carinyo, però sobretot amb ofici. Jo mateix, me n’he fet un fart d’il·lustrar llibres de text. Per les meves mans n’han passat unes quantes dotzenes, amb títols com ara “Llengua catalana, 3er” o “Medi natural, 5è”.

    Vagi pel davant que ni és una feina apassionant ni ben pagada, i que les editorials sempre volen la feina “per ahir”. Però és el que tenim, i gràcies.

    Quan un il·lustrador rep l’encàrrec d’il·lustrar un llibre de text, el que s’espera d’ell és que vesteixi el llibre amb uns dibuixos entenedors i divertits. No es tracta de decorar, si no de fer una mica més passadora aquella assignatura a una colla de nens que tindran a les mans aquell llibre, qui sap en quina escola de Manresa, Oviedo o Binissalem. I també, no ho oblidem, de tirar-li un cable als soferts mestres.

    Com tots els que, poc o molt, estem implicats en l’ensenyament, tenim una certa responsabilitat: Ens trobem davant d’un públic exigent, i no s’hi val dibuixar de qualsevol manera. Els nanos, aquestes esponges amb potes, assimilen qualsevol cosa que els crida l’atenció -per bé o per mal!-, en treuen partit i molt sovint ho arxiven en un racó del seu disc dur, de vegades per tota la vida. Jo recordo perfectament, encara ara, dibuixos dels meus llibres d’E.G.B!

Naturalment, per als il·lustradors també hi ha “llibres” i “llibres”. Els de llengua i literatura, per exemple, si l’editor et dóna prou llibertat, poden arribar a ser un caramel. I, si tens la sort de que et toca il·lustrar un text d’en Pere Calders, Tolkien, o Roald Dahl, t’ho pots arribar a passar bomba. Hi ha els llibres d’història, els de socials… A l’altra costat de la balança tenim els ossos: Els de religió, a mi em resulten especialment antipàtics.

Peces
“Penso i faig”, matemàtiques, 1er de primària. Editorial Teide.

Però, tot i que m’hi guanyo la vida, haig de ser-vos sincers; de vegades jo també penso que del llibre de text se’n fa un gra massa, i que les motxilles dels nanos no haurien d’anar tan plenes… ni les butxaques de les famílies, tan buides.

“Bilomba corneliensis”

“Al llarg de les setmanes següents em vaig dedicar a estudiar amb afany les bilombes i tots els usos que els indígenes els donaven. Aquell poble vivia gràcies als bilombers i els seus fruits. Totes les cabanes del poblat s’arreceraven als troncs d’aquells grans arbres, algunes entre les enormes arrels, d’altres enfilades a les branques més baixes i fortes. Escales i rampes pujaven i baixaven, comunicant els diferents nivells on habitaven els bilombos, en una mostra prodigiosa d’arquitectura adaptada al medi que la selva els oferia.”

008

   

    Aquest senyor tan emperrucat es deia Carl von Linné. Era suec i va ser el principal responsable de la classificació encara vigent dels éssers vius coneguts. A més de ser un geni, era molt treballador i un bon dibuixant.

LINNEAN 010Es veu que al senyor Linné també li agradava fer-se el graciós; a la balena blava (que pesa unes 170 tones) la va batejar Balaenoptera musculus , que vol dir “balena ratolí”.

    Durant tres o quatre segles molts europeus il·lustrats com ell van viatjar per tot el món classificant i donant nom a tota cuca que trobaven. Cada nova espècie que ensopegaven els devia fer una il·lusió boja!

És clar que, la majoria d’aquests animals i plantes ja eren ben coneguts per la gent que vivia en aquelles terres… però això ja és una altra història…

El personatge d’en Bernat Tustat està inspirat en aquells homes.

   

    “Era una sort increïble per a un naturalista com jo haver arribat a aquell país i haver-hi descobert, no ja una nova espècie vegetal, sinó també una d’animal. Perquè era evident que els micos-porcs no pertanyien a cap espècie coneguda pels europeus fins aquell moment. Jo havia fet diversos apunts i aquarel·les, tant de les bilombes com dels porcs bilombers, i vaig decidir que era el moment de donar nom científic a aquelles noves espècies. Així que, amb la meva ploma, vaig escriure acuradament al peu dels dibuixos:

                                                       Bilomber (Bilomba corneliensis)

                                                    Porc bilomber (Porcus bernatustati)

El nom de la meva adorada Cornèlia i el meu mateix passarien així a la posteritat i, pels segles dels segles, els naturalistes de tot el món els tindrien presents. Era possible un homenatge més gran a la meva estimada? No em vaig poder reprimir una llagrimeta en aquell moment tan emotiu…”

4326230010_83e04d09c1_o