Sabates

Aquest petit conte es va publicar fa un parell d’anys a la Revista de Girona. Vosaltres, els fantasmes,  preferiu veure’ls venir de lluny, o ignorar-los?

Abans d’anar a dormir, el més important és tenir una bona fila de sabates al costat del llit. És més important –però molt més!- que el pijama i el despertador, fins i tot més que la pila de tebeos damunt de la tauleta de nit. I, naturalment, és moltíssim més important que totes les ximpleries dels grans, allò de deixar les joguines recollides, preparar la cartera per l’endemà, netejar-se les dents…

    Les sabates han d’estar ben arrenglerades, com soldats preparats per al combat, i les haig de tenir molt a prop meu, que les pugui tocar amb les puntes dels dits. Totes les sabates disponibles, quantes més, millor: les sabatilles d’anar per casa, les vambes amb velcro, les de bàsquet, i les botes d’anar a la muntanya, que són dures i pesen força. Mai se sap, potser et poden salvar la vida!

    Una vegada fins i tot vaig arreplegar unes vambes del 44 del meu germà gran, però al cap de poc les vaig retornar a la seva habitació. Feien una ferum insuportable.

esquelet-2

    Així que tinc les municions a punt, ja em puc adormir tranquil. Perquè, si a mitjanit se m’apareix un esquelet a la porta de l’habitació, li caurà al damunt una bona pluja de sabates, i, abans que se n’adoni, cop de bota enmig de les costelles! Amb tot això no hi ha esquelet que s’aguanti dret: caurà com un castell de cartes amb un escampall d’ossos rodolant en totes direccions, fent soroll com de fitxes de dòmino, cataclic-cataclec,. I amb aquella cara de pasmats que se’ls posa, als esquelets!

    Algunes nits però, si he vist una pel·li de terror, d’aquelles que després quan vas a pixar has d’encendre tots els llums del passadís, no em puc adormir ni encara que tingui tot el sabatam a punt. Se’m fan les tantes donant voltes al llit, pensant en si vindrà l’Alien, els espectres de l’Anell o una colla de zombies mig podrits. Llavors tinc un dubte: m’adormo de cara a la paret, per a no veure’ls, o mirant cap a la porta per descobrir-los així que treguin el nas? Bé, això, és clar, als que tenen nas…

    Als monstres -tothom ho sap- els agrada cosa de no dir que els tinguem terror. Això els fa sentir-se importants. Si els donem l’esquena, se’n van, ofesos i decebuts, i per a ells espantar nens perd tota la gràcia. Se’ls torna una cosa sense suc ni bruc, com anar en bici amb rodetes o nedar tocant de peus al fons.

    Sí, em penso que el millor és adormir-me de cara a la paret, donant-los l’esquena. Són molt vanitosos, els monstres. Ben mirat, són tots una colla de “fantasmes”!

Anuncis

Amb dibuixets

A mi, com a lector, em van parir els còmics. O potser n’hauria de dir els tebeos, tot i que tant se val. Nen de pis barceloní com era, als anys setanta podia trobar un quiosc a cada cantonada, tots ells amb les parets cobertes d’exemplars de Mortadelo, Gaceta Junior, Pumby i moltes altres revistes infantils i juvenils avui desaparegudes.

    Més tard vaig descobrir, a la biblioteca del col·legi, els Cavall Fort i els àlbums de Tintín, i amb ells que el català també es pot escriure. Això sí, em va estranyar força que els personatges es partissin de riure fent “ha,ha,ha!”, i que no deien mai paraules normalíssimes a casa meva, com ara “allavorens” o “bocadillo”.

tintin_tibet
Tintín al Tíbet. Gràcies, Hergé.

    També em vaig convertir en un lector assidu de les Joyas literarias juveniles. Aquest era el nom, una mica pompós, d’una col·lecció de grans obres de la literatura que editava la en aquells dies omnipresent editorial Bruguera. Eren obres especialment indicades per al públic més jove i en la seva versió en còmic, és a dir, amb el que alguns han dit pejorativament “dibuixets”. Bo i admetent que com la versió original no hi ha res, la veritat és que, de no haver-hi existit aquestes adaptacions, probablement ni jo, ni milers de nens d’aquella època no haguéssim conegut aquelles obres. Parlo d’autors com Jules Verne, Emilio Salgari, Walter Scott, Mark Twain, Charles Dickens, Herman Melville, Robert L. Stevenson… tots ells enormes.  

    La majoria d’aquestes adaptacions van anar a càrrec del guionista José Antonio Vidal Sales, i els dibuixants Juan García Quirós, Alfonso Cerón, José Maria Casanovas, Félix Carrión, Juan Escandell, entre d’altres, van ser-ne els autors de la part gràfica. Gent poc coneguda, treballadors de la segona divisió de la cultura d’aquest país que es mereixen molt més reconeixement del que han tingut. A ells els dec moltes hores de lectura. Van ser en part culpables de que jo em convertís en lector.

joyas-lit
Quinze pessetes ben invertides!

    Poc després, i sense deixar mai de banda els còmics, (encara ara sóc un tintinòfil absolut), vaig anar a petar als llibres de Els Hollister, Puck, Los Siete secretos… per acabar, fatalment, caient a les urpes d’en Verne, Dickens i companyia, aquest cop ja sencers i sense il·lustracions. Batalletes a part, encara penso que les adaptacions infantils i juvenils de les grans obres tenen un paper en la formació dels nous lectors. Amb “dibuixets” o sense.

L’oci dels nens ha canviat molt des dels anys setanta, com quasi tot. A mi m’ha fet una certa pena que els meus fills dediquessin tantes hores als vídeo jocs, més o menys com al meu pare li feia que jo llegís tants còmics, o segurament com al meu avi li devia fer que el meu pare llegís noveletes. El món, per sort, no para de girar.