Amb gos

Entre la variada fauna d’autònoms que sovint no posem un peu al carrer en tot el dia -i malgrat això, treballem-, n’hi ha que ens fem acompanyar d’algun animal de quatre potes. En el meu cas, res d’original: gossos, o millor dit, gosses.

M’agrada, aquesta gent peluda.

Helen Oxembury
Il·lustració de Helen Oxenbury

Per a ella no hi havia un moment millor que el d’arribar a casa, molla i freda de pluja, i sentir-se embolcallada en una tovallola vella. Jo li fregava el llom i li eixugava les potes una per una, mentre li deia que era una una burra, que s’estigués quieta d’una vegada i parés de rebolcar-se i de fregar-se contra els meus pantalons, que em deixava tot de pèls molls enganxats als camals, i quina feinada em dónes, bruixa, que no pares, i només em dónes que maldecaps i feina i res més. I aquella pudor de bèstia humida, i el terra brut de petjades… A estones es deixava fer i a estones fingia una lluita cos a cos, i no volia que allò s’acabés.

Però jo ja en tenia prou al cap d’una estona. Llavors, la tovallola quedava feta un bolic humit en un racó, i ella s’ajeia al seu coixí tronat i pudent i al cap de ben poc ja s’havia adormit i somiava amb tolls d’aigua bruta, sorra flonja sota les ungles i olors, mig esborrats per la pluja, d’altres gossos.

Dog.in.sleep.jpg

Anuncis