Trepitjar escola

Feia prop de dos anys de la darrera vegada. Han passat un munt de coses, ja ho sabem i no cal dir-ho més, que ja cansa. El cas és que he tornat a visitar un col·legi. No ho feia des de la primavera de 2019.

Ha estat l’escola Joan Maragall, de Rubí, la que m’ha convidat. Em retrobo amb el ritual de presentar-me a les tutores, pujar a l’aula, saludar a un públic expectant i preparar l’ordinador mentre els sento xiuxiuejar…

Són nens i nenes de quart de primària, i els trobo, encara que m’estigui mal dir-ho, il·lusionats. Tretze, quinze parells d’ulls i una curiositat que no se l’acaben. Han llegit Bilomba la vista!, una novel·la escrita i també il·lustrada per mi. L’han comentat, dibuixat i potser criticat. Ara els toca preguntar-me tot el que els passi pel cap, i ja ho crec que ho fan.

A l’aula del costat hi trobo les mateixes ganes d’aprendre. Ei, cal dir que no hi ha com un bon equip combinat de mestres i bibliotecària per aconseguir aquest ambient!

Només la presència de les mascaretes a les cares de tots els presents diferencia aquesta visita de qualsevol de les dotzenes de visites a escoles que he fet al llarg dels últims cursos. Aquells cursos “d’abans”.

Resulta sorprenent, fins i tot admirable la paciència i la capacitat d’adaptació que ha demostrat aquesta mainada. No només aquests en concret, segurament tots els nens del món. Han afrontat confinaments, noves obligacions -com les mascaretes-, finestres obertes en ple hivern, quarantenes, activitats virtuals…

Amb tot, una nena em sorprèn amb una pregunta que mai m’havien fet abans en una aula: em demana “què et fa por”. Sí, tenim por, no cal negar-ho. Tots hem passat por, aquestes darrers mesos. Potser ens n’havíem oblidat, en aquest nostre hemisferi nord tan confortable i segur, però la humanitat sempre ha viscut amb por. Sempre.

I avui, tenen por, aquests nens? A mi no m’ho ha semblat, en absolut! Han assimilat les “noves normalitats” com unes més de les moltes novetats que a la seva edat descobreixen contínuament.

I endavant, a llegir, a preguntar, a aprendre i a créixer, que és la seva feina.

Bilombaaaa!

Slug

Llimac, slug (anglès), babosa (espanyol), lumaca (italià), охлюв (búlgar), gwlithod (gal·lès)… alguns nens i nenes també els anomenen cargols sense casa.

Doncs sí, un dia, a la cuina de casa meva em vaig trobar amb un petit llimac mentre netejava un enciam que acabava de treure de la nevera. No us puc dir si el llimac havia passat molt o poc fred, ni si havia tingut alguna aventura perillosa amb els altres habitants de l’inhòspit i gelat lloc on havia anat a parar. No m’ho va pas explicar.

Un llimac a la nevera!

Va, tirem de Viquipèdia:

Els llimacs, llumacs, llimoses o bavoses són mol·luscs gastròpodes terrestres sense conquilla, o amb conquilla reduïda i interna, de l’ordre dels pulmonats. Els nudibranquis s’anomenen a vegades llimacs de mar, malgrat no estar relacionats amb els autèntics llimacs.

Aquell llimaquet perdut va donar-me la idea de Rebaves! M’hi vaig posar de seguida a fer el guió i a dibuixar: el primer Rebaves! va ser un còmic que vaig presentar al concurs de la revista Cavall Fort i que no va obtenir els favors del jurat.

Més endavant vaig convertir aquella història de llimacs enfredorits, pomes rodanxones i potingues amb codi de barres en la novel·la infantil que ara ha publicat -molts anys després!- Jollibre, que ha il·lustrat l’Assumpta Codina i que espero que us agradarà molt a tots.

L’Octavi, la Pepa i en Micaco

Però la meva relació literària i gràfica amb els llimacs ja venia de lluny. Un dels primers llibres que vaig il·lustrar, l’any 1991 (bufa!) va ser Software, el superllimac, de la col·lecció Tucán (editorial Edebé). A aquesta novel·la la van seguir Software i la hipnosi informàtica i Software i la febre de fer mitja, totes de l’escriptora anglesa Joyce Dunbar.

Aquests tres títols van ser el meu debut com a il·lustrador de llibres infantils i juvenils. Va ser un molt bon inici. Els meus dibuixos fins i tot van sortir a l’anunci de televisió que Edebé va fer per estrenar aquella col·lecció.

En Software era un llimac súper intel·ligent que vivia a casa dels Potter, -un cognom que en aquella època encara no ens evocava bruixots i encanteris. A les seves històries sempre jugava més un paper de mascota familiar que no pas de bestiola un xic repulsiva.

I és que tenen mala fama, els llimacs. Pobres cargols sense casa!