Us presento… la Carlota Pastanaga!

La Carlota és una nena alta i prima, pèl roja i pigada. És més aviat esprimatxada, malgirbada, tossuda i no sap estar-se callada. els seus cosins li han posat el malnom de CARLOTA PASTANAGA.

EL Nyap és el seu gos, gras i talòs. Camacurt, lleig i boterut.

La Carlota i el Nyap. Inseparables.

Editada per La Galera i amb les genials il·lustracions d’en Jordi Sunyer, aquesta ecologista rondinaire de sisè de primària ha vingut per (esperem-ho!) quedar-se molt de temps entre nosaltres. De feina no li’n falta!

Carlota i família.
La Diana i en Kevin: cosins, bessons i repel·lents.
Aquests són els dos primers títols, però n’hi haurà més!
També en castellà: Carlota Zanahoria.

La Carlota està ben decidida a canviar el món. I si el món no vol canviar, que es prepari, perquè ella no es rendirà fàcilment!

Històries piokianes

L’Hèctor col·lecciona nos. Fa dos mesos que ha començat el curs i la Diana, la Jana i la Mònica ja han suat d’ell l’una darrera l’altra. Totes li han plantat a la cara diverses modalitats de nos. En setze anys no s’ha menjat un torrat, i va camí de no menjar-se’n cap en els propers setze.

Així comença Viatge al país de Piok. Era l’estiu del 2016 quan vaig proposar-me escriure una nova història partint d’un parell de velles idees més o menys originals que tenia anotades en algun dels quaderns que omplo amb apunts i disbarats diversos.

L’Hèctor i l’avi Pep. És fumut estar pioc a Piok!

La cosa aviat va agafar forma: era la història d’un noi de batxillerat amb força problemes per relacionar-se amb la gent de la seva edat i que s’estima més viure en un món imaginari que ell mateix ha creat per tal de fer el seu dia dia una mica més passador. Vaja, que el tema no era gens, però gens autobiogràfic.

En aquest món imaginari -el país de Piok- tot funciona com a l’Hèctor li agradaria: no hi ha ni rics ni pobres, la gent odia fer-se famosa, els animals són molt respectats, les mentides son fàcilment descobertes i sempre reben el seu càstig…

Però Piok tampoc no és cap paradís. Els piokians tenen enemics terribles, els costa una barbaritat posar-se d’acord entre ells, pateixen de malalties força estranyes i, el pitjor de tot: lligar és terriblement difícil, ja que no hi ha dos sexes, n’hi ha cinc!

-Aquelles dues ens estan mirant. Ens han descobert. Ets un boques!

En fi, la història és el que en podríem dir una anada d’olla. Escrivint-la vaig xalar com un nen menjant gelats, i en els tres mesos d’aquell estiu ja va quedar enllestida. Després va dormir en una carpeta del meu ordinador fins al 2020, any en que en Jordi Martín Lloret, l’editor d’Animallibres, va apostar per publicar-la dins la col·lecció La formiga Vermella. I ni més ni menys que amb les il·lustracions de la gran -ehem!- Marta Montañá!

Batalla de gossos a la riera de can Claris.

La Marta ha posat cara a l’Hèctor, en Potes, la Carla, l’avi Pep, el senyor Vinyals, en Pocu i molts altres personatges, i la història ha començat el seu camí. Ara ja no em pertany a mi, ni a la il·lustradora, ni a l’editor. Ara us pertany a tots vosaltres.