Bilombes a ‘Faristol’

La revista Faristol ha publicat aquesta crítica a “Bilomba a la vista!”, -la primera que apareix, em penso- signada per en Joan Bustos.

Moltes gràcies!

http://www.clijcat.cat/faristol/paginas/detall_critiques.php?recordID=2870


imatges

Bilomba a la vista!

Bilomba a la vista! és un relat d’aventures que beu directament, sense amagar-se’n i sense complexos, d’històries clàssiques: hi trobem ecos de L’illa del Tresor, així com de qualsevol expedició present a les novel·les de Verne. Fenosa, factòtum del llibre (és també l’autor de les il·lustracions, clares i eficients, amb el pseudònim Tatay), hi afegeix un vessant volgudament humorístic realçat també pels dibuixos. 

Ras i curt: un jove científic pretén arribar a una mena d’El Dorado botànic per assolir prestigi i de passada impressionar la noia que estima. La bilomba deu ser una delikatessen, però la seva ingesta provoca, com ens queda prou clar al llarg del text, gasos a dojo.

Assumit de bon grat el tarannà que combina acció i humor, caldria mencionar algun aspecte discursiu susceptible de millora, i que caldria tenir en compte en eventuals continuacions. Per exemple: la narració comença amb una descripció divertidíssima de la nau pirata, per introduir tot seguit la veu narrativa (el jove científic). Els corsaris, però, no apareixen fins ben avançada la trama. Això podria despistar el lector poc expert.

Joan Bustos

 

 

Anuncis

La bleda i el cavallot

No hi ha gaires personatges femenins a “Bilomba a la vista!”. Ho admeto, i em sap greu. Els dos més importants són la Cornèlia i la Cecília, les filles fadrines dels ducs de Xirlet. Aquestes dues germanes són com el dia i la nit, la melmelada i l’allioli, la sardana i el rock. Mentre l’una excel·leix en l’art de la blederia , l’altra planta cara amb tots els ets i uts. Em direu que m’he anat d’un extrem a l’altre. Sí, i tant. Però, pots fer gaire res més, si ets una noia i t’ha tocat viure a la provinciana i resclosida ciutat de Vilabufa?

Les dues germanes s’assemblaven l’una a l’altra com un ou a una castanya. La filla gran, la Cornèlia, era dolça i refinada. Original com ella sola, havia rebutjat d’aprendre a tocar l’arpa o el clavecí, instruments ensopits que tocaven les senyoretes de l’alta societat, i s’havia convertit en una gran concertista de trompa. Ah, amb quina gràcia bufava! Com se li inflaven les galtes, ben bé com a un dels simpàtics batracis que estudiava el seu pare!

En canvi, la filla petita, la Cecília, era un cavallot. Es vestia com un home per practicar l’esgrima i el tir amb pistola, assistia a reunions amb filòsofs barbuts i amb poetes morts de gana i feia tota mena de coses impròpies d’una noia de casa bona, davant de la natural desesperació de la seva família. També li agradava burxar-me amb comentaris sarcàstics.

–Tustat, sou un babau i us deixeu prendre el pèl!

–Senyoreta Cecília, recordeu que sou una dama!”

Cecília 2

“Bilomba corneliensis”

“Al llarg de les setmanes següents em vaig dedicar a estudiar amb afany les bilombes i tots els usos que els indígenes els donaven. Aquell poble vivia gràcies als bilombers i els seus fruits. Totes les cabanes del poblat s’arreceraven als troncs d’aquells grans arbres, algunes entre les enormes arrels, d’altres enfilades a les branques més baixes i fortes. Escales i rampes pujaven i baixaven, comunicant els diferents nivells on habitaven els bilombos, en una mostra prodigiosa d’arquitectura adaptada al medi que la selva els oferia.”

008

   

    Aquest senyor tan emperrucat es deia Carl von Linné. Era suec i va ser el principal responsable de la classificació encara vigent dels éssers vius coneguts. A més de ser un geni, era molt treballador i un bon dibuixant.

LINNEAN 010Es veu que al senyor Linné també li agradava fer-se el graciós; a la balena blava (que pesa unes 170 tones) la va batejar Balaenoptera musculus , que vol dir “balena ratolí”.

    Durant tres o quatre segles molts europeus il·lustrats com ell van viatjar per tot el món classificant i donant nom a tota cuca que trobaven. Cada nova espècie que ensopegaven els devia fer una il·lusió boja!

És clar que, la majoria d’aquests animals i plantes ja eren ben coneguts per la gent que vivia en aquelles terres… però això ja és una altra història…

El personatge d’en Bernat Tustat està inspirat en aquells homes.

   

    “Era una sort increïble per a un naturalista com jo haver arribat a aquell país i haver-hi descobert, no ja una nova espècie vegetal, sinó també una d’animal. Perquè era evident que els micos-porcs no pertanyien a cap espècie coneguda pels europeus fins aquell moment. Jo havia fet diversos apunts i aquarel·les, tant de les bilombes com dels porcs bilombers, i vaig decidir que era el moment de donar nom científic a aquelles noves espècies. Així que, amb la meva ploma, vaig escriure acuradament al peu dels dibuixos:

                                                       Bilomber (Bilomba corneliensis)

                                                    Porc bilomber (Porcus bernatustati)

El nom de la meva adorada Cornèlia i el meu mateix passarien així a la posteritat i, pels segles dels segles, els naturalistes de tot el món els tindrien presents. Era possible un homenatge més gran a la meva estimada? No em vaig poder reprimir una llagrimeta en aquell moment tan emotiu…”

4326230010_83e04d09c1_o

 

De porc i de senyor

Porcs bilombers

“…una mena de simi amb cara de porc que es menjava les bilombes amb gran afició!

    –Ara veureu el que és punteria, porcs golafres! –Prenent-se tot el temps del món, va alçar el seu fusell de bucaner i va apuntar cap a la capçada de l’arbre on s’estaven els micos-porcs. Va disparar contra una branca grossa. Aquesta va caure sobre els animals, i es va formar un gran xivarri de micosporcs bramant i udolant. En qüestió de segons, tota la manada havia fugit saltant d’arbre en arbre.

    –Bon tir, capità! –vaig dir-li.

–Ha, ha, fugiu, porcots!”

Els que em coneixeu ja sabeu de la meva simpatia pels porcs. A Bilomba a la vista! hi apareixen uns “actors de repartiment” que, si be no són exactament porcs, déu n’hi do la retirada que hi tenen: els porcs bilombers  (Porcus bernatustati) .

Aquests bitxos han tingut un paper essencial en la llarguíssima gestació de la història. Fa molts i molts anys, quan jo era un estudiant poc pencaire, al preciós edifici de Llotja del carrer d’Avinyó de Barcelona, un professor ens va demanar un treball que consistia en dissenyar una fruita imaginària. L’home no va acabar gens satisfet de la majoria dels nostres treballs, ja que ens vam dedicar a flipar amb tota mena de “complements” que poc tenien a veure amb la fruita pròpiament dita… però, la meva fruita -que vaig batejar mandanga– i el seu principal depredador -el tussinillu mandanguero– es van quedar atrinxerats en alguna giragonsa del meu cervell, esperant l’oportunitat per a saltar-me al damunt.

Porc 02
Alguns dels molts esbossos que vaig fer del porc bilomber.
Tusinillu 1983.jpg
Sí, és ell! El tussinillu mandanguero, avantpassat dels porcs bilombers!

A toc de xiulet

Heu desitjat mai tenir el poder d’aconseguir qualsevol cosa, per exemple, amb un simple toc de xiulet? Va, confessem-ho tots plegats; segur que sí…

“La ventada ja era tot un huracà. Les onades, cada cop més grosses, saltaven sobre la borda i escombraven la coberta. Aviat vam quedar tots ben xops. Els mariners miraven de lligar ben fort tot allò que es podia trencar o sortir volant, i l’Ós Talòs els cridava ordres que amb prou feines si es podien sentir, de tant Barba Pudentacom udolava el vent. Jo em vaig abraçar a una barana de fusta. Estava, a més de marejadíssim, cagat de por. Llavors, entre els ruixims d’aigua salada que ens queien al damunt, vaig veure com en Barba Pudenta es treia de sota les barbes el seu famós xiulet. I vaig sentir els dos tocs breus que va fer. Al cap de poc, el vaixell, que fins llavors es bellugava com una oliva a la boca d’en Sam MocSec, va deixar, sobtadament, de moure’s. El vent seguia rugint, les onades batien encara amb fúria contra el casc de La Trumfa, però…”

Olives

En aquest món de mones, hi ha qui és aficionat a les patates, a la xocolata o als musclos a la marinera. Aquest és en Sam Moc-Sec, un fanàtic de les olives.

” –Eh, senyoret! Sou vós el tocacampanes que va demanant si hi ha algú que el vulgui portar a buscar no se què d’una patata gegant?

   -Sí, jo mateix… sóc en Bernat Tustat, naturalista i botànic, per servir-vos. I vós sou? –vaig dir a l’homenet escanyolit i sense dents que m’havia parlat d’aquella manera tan insolent. Anava vestit amb parracs i pudia a ronya i aiguardent.

   –Tant és, el meu nom. Si us interessa, sé d’un vaixell amb un capità prou ximple per voler-vos-hi portar, i us diré on trobar-lo. A canvi, vull… un pot d’olives!

   –Un… pot d’olives? –vaig dir jo, creient que em prenia el pèl.

Sam

    –Aaah, mira-te’l, el senyoret, tan tocat i posat! Li sembla massa un pot d’olives per al pobre Sam Moc-Sec, ja veus! Un simple pot d’olives a canvi d’una informació que val el seu pes en or! No n’hi ha, de justícia, en aquest món! –va dir aquell individu, mirant al cel i començant a fer el ploricó.”

Patates

Una pudoreta de fregit delatava d’una hora lluny la presència de La Trumfa Marinera, un veler pirata, tronat i rabassut, que s’estava ancorat al moll de la muralla oest, al port de l’illa de les Iguanes. Aviat coneixeria la seva tripulació, potser la més pocasolta que ha navegat mai en cap vaixell. Perquè en aquella nau tothom pensava només a menjar, endrapar, cruspir, afartar-se, manducar, en fi, a omplir-se la panxa, i poca cosa més. Eren, de ben segur, els pirates més golafres dels Set Mars. Ja de bon matí, començaven el dia amb un bon esmorzar de forquilla i ganivet. Com que la cosa s’allargava, se’ls feia l’hora de dinar, i així ja no calia desparar taula. Anaven fent les postres, i vet aquí que ja berenaven. I com que diuen que és millor sopar ben d’hora, doncs vinga, tots a sopar! Abans de ficar-se al llit, feien un ressopó, no fos cas que la gana els despertés de matinada. Estic segur que quan se n’anaven a dormir, somiaven amb la teca i prou. Però no us penseu que aquella gent menjava de tot una mica, no, i ara! Tenien una única obsessió: les patates. Patates bullides, cuites al forn, patates guisades, o amb un parell de mandonguilles, a tot estirar. Patates, trumfes, creïlles… però, sobretot, patates fregides! Adoraven les patates fregides, les desitjaven, ensalivaven, només de pensar-hi! Amb un parell d’ous ferrats, amb sal i prou, fins i tot sense sal, tant és, però ben torradetes, això sí, una mica socarrimades, que fessin garranyic en mossegar-les, cruixents, però tendres per dins… Caram, si viatjant amb ells fins i tot jo m’hi vaig aficionar, a les patates!”004-A-B

Quan vaig començar a escriure Bilomba a la vista tenia una idea molt vaga del que volia contar. Al principi era una mena de conte mariner, després, la cosa va girar cap a un relat mig humorístic sobre científics del segle XVIII que travessaven els oceans a la recerca de noves espècies…

M’hi vaig resistir, però no vaig poder evitar-ho: així que hi van treure el nas aquesta colla de tarambanes, es van fer els amos de la història.

Patates 1