I van tres: Carlota Pastanaga i els talps compostaires.

Tres Pastanagues, ja!

Aquest mes de febrer ha arribat a les llibreries la tercera història de la nostra heroïna més eco-rondinaire.

Com sempre, també en castellà : Los topos compostadores

Hi trobareu un Carnaval amb plàstic per tot arreu, una nena de cinquè admiradora incondicional de la Carlota, un gossot ximple que desapareix en estranyes circumstàncies i un món subterrani on els cucs són un plat d’alta gastronomia i el cant coral apassiona molt més que el futbol: el cau secret dels talps compostaires!

Casi tots els talps tenen veu de tenor o de soprano. Els baixos van molt buscats!
Cucs, escarabats i una caloreta humida…. mmh, el paradís dels talps!

També hi ha un tresor arqueològic, persecucions pels túnels i unes disfresses… poc elegants!

Com sempre editat per La Galera i amb les trepidants il·lustracions d’en Jordi Sunyer.

Pastanagues de tardor (2)

Ho han dit a les notícies, a la tele, a la ràdio i a tots els diaris. Les xarxes socials en van plenes, i també el WhatsApp i el boca-orella de tota la vida. Gent de Vilabufa, turistes inclosos: no sortiu en barca, ni en piragua, ni en un matalàs inflable, ni nedant. Que no us fiqueu al mar, coi!

Es veu, sembla, que just davant de les platges de Vilabufa hi ha “una cosa” molt perillosa. Això diuen.

Així comença EL MASTEGAPLÀSTICS.

Us heu inventat mai una espècie animal nova? Proveu-ho, pot arribar a ser molt divertit. Jo m’acabo d’inventar uns goril·les de color verd i unes foques que sobreviuen gràcies a que la seva pell és terriblement lletja. I també m’he inventat una balena que s’alimenta de plàstics. Nostamal.

El seu nom, força obvi, és MASTEGAPLÀSTICS. Tot i que, en honor a la veritat, les balenes no masteguen l’aliment: se l’empassen sencer. Però, no li esguerrem el nom, que és maco.

A més, he convertit aquesta bestiola en co-protagonista de la segona història de la Carlota Pastanaga. I és que tot Vilabufa es mobilitza quan corre la veu que molt a prop de les seves platges viu i s’alimenta aquest animalot gros i amb fam de plàstics!

N’hi ha que volen matar-lo, d’altres el defensen… Trobarà la Carlota el mastegaplàstics abans que ho facin els seus enemics? Qui és aquesta estranya doctora Frog? I, què hi pinten en Kevin i la Diana pedalant en un patí de lloguer enmig d’aquest embolic?

Un cop més amb els dibuixos dinàmics i divertits d’en Jordi Sunyer, que posa cara i ulls a la balena i a tots els personatges de la tropa pastanaguera. Publicada, com sempre, per La Galera.

Embarqueu-vos amb aquesta colla a la recerca del mastegaplàstics i, ja m’ho explicareu!

Pastanagues de tardor (1)

Pensa globalment, actua LOCAMENT

Sí, ja sé que hauríem de dir “locaLment”, o potser “bojament”, però la Carlota és així, no m’ho tingueu en compte.

Aquesta frase la diu la mateixa Carlota a Els fantasmes de Cala Blaua, la primera de les aventures d’aquesta pèl-roja perillosa i dels personatges que l’acompanyen: el Nyap, els pares, els seus cosins bessons Kevin i Diana i tota la colla d’habitants de Vilabufa.

A prop, molt a prop de Vilabufa hi ha una muntanya. D’aquesta muntanya en baixa un torrent cobert d’un bosc frondós que desemboca a Cala Blaua. És una platgeta petita i amagada d’aigües de color turquesa. Cala Blaua és… com un tros de cel a la terra.

En Nico, el gran supercampió.

Però aquest lloc idíl·lic està greument amenaçat. En Nico Flush, el famosíssim campió de Fórmula 1 projecta construir a Cala Blaua la seva enorme mansió.

Seran la Carlota i el seu gos els únics que s’hi oposaran? No, una colla de fantasmes estrafolaris seran els seus aliats!

Babà-Muk i don Sebastià. Dos enemics condemnats a compartir una avorridíssima eternitat.
En Baldiri Cincmans, l’ogre nudista.
Les goges Blaves, unes fades una mica bledes.

Us presento… la Carlota Pastanaga!

La Carlota és una nena alta i prima, pèl roja i pigada. És més aviat esprimatxada, malgirbada, tossuda i no sap estar-se callada. els seus cosins li han posat el malnom de CARLOTA PASTANAGA.

EL Nyap és el seu gos, gras i talòs. Camacurt, lleig i boterut.

La Carlota i el Nyap. Inseparables.

Editada per La Galera i amb les genials il·lustracions d’en Jordi Sunyer, aquesta ecologista rondinaire de sisè de primària ha vingut per (esperem-ho!) quedar-se molt de temps entre nosaltres. De feina no li’n falta!

Carlota i família.
La Diana i en Kevin: cosins, bessons i repel·lents.
Aquests són els dos primers títols, però n’hi haurà més!
També en castellà: Carlota Zanahoria.

La Carlota està ben decidida a canviar el món. I si el món no vol canviar, que es prepari, perquè ella no es rendirà fàcilment!

Històries piokianes

L’Hèctor col·lecciona nos. Fa dos mesos que ha començat el curs i la Diana, la Jana i la Mònica ja han suat d’ell l’una darrera l’altra. Totes li han plantat a la cara diverses modalitats de nos. En setze anys no s’ha menjat un torrat, i va camí de no menjar-se’n cap en els propers setze.

Així comença Viatge al país de Piok. Era l’estiu del 2016 quan vaig proposar-me escriure una nova història partint d’un parell de velles idees més o menys originals que tenia anotades en algun dels quaderns que omplo amb apunts i disbarats diversos.

L’Hèctor i l’avi Pep. És fumut estar pioc a Piok!

La cosa aviat va agafar forma: era la història d’un noi de batxillerat amb força problemes per relacionar-se amb la gent de la seva edat i que s’estima més viure en un món imaginari que ell mateix ha creat per tal de fer el seu dia dia una mica més passador. Vaja, que el tema no era gens, però gens autobiogràfic.

En aquest món imaginari -el país de Piok- tot funciona com a l’Hèctor li agradaria: no hi ha ni rics ni pobres, la gent odia fer-se famosa, els animals són molt respectats, les mentides son fàcilment descobertes i sempre reben el seu càstig…

Però Piok tampoc no és cap paradís. Els piokians tenen enemics terribles, els costa una barbaritat posar-se d’acord entre ells, pateixen de malalties força estranyes i, el pitjor de tot: lligar és terriblement difícil, ja que no hi ha dos sexes, n’hi ha cinc!

-Aquelles dues ens estan mirant. Ens han descobert. Ets un boques!

En fi, la història és el que en podríem dir una anada d’olla. Escrivint-la vaig xalar com un nen menjant gelats, i en els tres mesos d’aquell estiu ja va quedar enllestida. Després va dormir en una carpeta del meu ordinador fins al 2020, any en que en Jordi Martín Lloret, l’editor d’Animallibres, va apostar per publicar-la dins la col·lecció La formiga Vermella. I ni més ni menys que amb les il·lustracions de la gran -ehem!- Marta Montañá!

Batalla de gossos a la riera de can Claris.

La Marta ha posat cara a l’Hèctor, en Potes, la Carla, l’avi Pep, el senyor Vinyals, en Pocu i molts altres personatges, i la història ha començat el seu camí. Ara ja no em pertany a mi, ni a la il·lustradora, ni a l’editor. Ara us pertany a tots vosaltres.

Slug

Llimac, slug (anglès), babosa (espanyol), lumaca (italià), охлюв (búlgar), gwlithod (gal·lès)… alguns nens i nenes també els anomenen cargols sense casa.

Doncs sí, un dia, a la cuina de casa meva em vaig trobar amb un petit llimac mentre netejava un enciam que acabava de treure de la nevera. No us puc dir si el llimac havia passat molt o poc fred, ni si havia tingut alguna aventura perillosa amb els altres habitants de l’inhòspit i gelat lloc on havia anat a parar. No m’ho va pas explicar.

Un llimac a la nevera!

Va, tirem de Viquipèdia:

Els llimacsllumacs, llimoses o bavoses són mol·luscs gastròpodes terrestres sense conquilla, o amb conquilla reduïda i interna, de l’ordre dels pulmonats. Els nudibranquis s’anomenen a vegades llimacs de mar, malgrat no estar relacionats amb els autèntics llimacs.

Aquell llimaquet perdut va donar-me la idea de Rebaves! M’hi vaig posar de seguida a fer el guió i a dibuixar: el primer Rebaves! va ser un còmic que vaig presentar al concurs de la revista Cavall Fort i que no va obtenir els favors del jurat.

Més endavant vaig convertir aquella història de llimacs enfredorits, pomes rodanxones i potingues amb codi de barres en la novel·la infantil que ara ha publicat -molts anys després!- Jollibre, que ha il·lustrat l’Assumpta Codina i que espero que us agradarà molt a tots.

L’Octavi, la Pepa i en Micaco

Però la meva relació literària i gràfica amb els llimacs ja venia de lluny. Un dels primers llibres que vaig il·lustrar, l’any 1991 (bufa!) va ser Software, el superllimac, de la col·lecció Tucán (editorial Edebé). A aquesta novel·la la van seguir Software i la hipnosi informàtica i Software i la febre de fer mitja, totes de l’escriptora anglesa Joyce Dunbar.

Aquests tres títols van ser el meu debut com a il·lustrador de llibres infantils i juvenils. Va ser un molt bon inici. Els meus dibuixos fins i tot van sortir a l’anunci de televisió que Edebé va fer per estrenar aquella col·lecció.

En Software era un llimac súper intel·ligent que vivia a casa dels Potter, -un cognom que en aquella època encara no ens evocava bruixots i encanteris. A les seves històries sempre jugava més un paper de mascota familiar que no pas de bestiola un xic repulsiva.

I és que tenen mala fama, els llimacs. Pobres cargols sense casa!

Rebaves!

Malgrat tots els malgrats, la feina es va fent i els llibres van sortint. D’un en un, com una fila de formigues.

I, ja que parlo de bitxos, us ha passat mai trobar-vos, tot netejant un enciam acabat de comprar o de collir, amb un petit llimac feliç entre les seves fulles? O, fins i tot, us l’heu trobat quan l’enciam ja era dins la nevera?

Això és el que li passa a l’Octavi, un llimac que viu al seu hort a Vilabarnils (comarca de… ?) fins que, tot d’una, troba que fa un fred que arronsa les antenes.

“Rebaves! “ es diu, just abans de sentir que algú li diu:

-Beeenvingut a can Pulmonia, la nevera amb més trempera!

D’això tracta la història que m’acaba de publicar l’editorial Santillana – Grup Promotor a la seva col·lecció Jo llibre, per a lectors a partir de sis anys.

Fins ara sempre havia estat jo l’il·lustrador del text, però aquest cop m’ha tocat ser-hi a l’altra banda de llibre. L’encarregada d’il·lustrar les gelades aventures del pobre llimac perdut ha estat l’Assumpta Codina.

Les seves il·lustracions, divertides, dolces -i, sobre tot fresques, molt fresques- acompanyen la història i li donen el contrapunt visual que necessita.

A la nevera, l’Octavi es trobarà cara a cara amb molts personatges: la Pepa, en Micaco, en Tuf, l’ampolla de cava… i els Potingues, una colla de malcarats molt perillosos!

Aconseguirà l’Octavi tornar al seu càlid hortet??

-Rebaves, quin fred!

Sortir en plena tempesta

Ja fa uns mesos que “L’Alícia i la fredor d’alta mar”, novel·la escrita per l’Àfrica Ragel és a les llibreries. Aquest llibre, Il·lustrat per mi i publicat per Animallibres va sortir al món enmig d’una tempesta, ben bé igual que els seus protagonistes. En aquest cas, però, es tractava d’una tempesta sanitària, com tots sabeu molt bé. Això ha fet que el llibre hagi quedat una mica amagat i a l’espera d’arribar a molts més lectors.

El llibre ens conta la història de l’Adil, un noi de Tànger que, com tants d’altres, somia que un dia viurà a Europa.

L’Adil aconsegueix embarcar-se com a polissó en un creuer. Els dies passen i el noi va fent la viu-viu al pàrquing del vaixell, fins que, fart d’estar-s’hi amagat i de respirar pudor de gas-oil, decideix sortir a fer un tomb aprofitant una nit de tempesta. Les onades sacsegen el casc del vaixell i esquitxen la coberta… i l’Adil veu amb sorpresa com una noia, l’Alícia, és arrossegada per un cop de mar.

L’Alícia va sortir disparada en direcció a la barana sense tocar terra, a una alçada superior de la dels barrots que la podien aturar. Va voler clavar les ungles a terra per evitar caure al mar, però el terra era molt lluny. Va tancar els ulls, va agafar aire i es va preparar per caure en la fredor d’alta mar.

Naturalment, l’Adil aconseguirà salvar l’Alícia al darrer instant, però ho farà al preu de posar en perill l’èxit del seu viatge.

Així comença tot. Per part meva, vaig estar ben content de poder il·lustrar un llibre com aquest: personatges rics…

situacions interessants en un escenari ple de racons de bon dibuixar…

i una història amb ritme i amb moments emocionants.

Amb el seu estil àgil i eficaç, l’Àfrca Ragel narra una història que ens parla de les desigualtats del nostre món, però també de la solidaritat i de l’amistat que pot néixer entre dos joves de procedències i de cultures molt diferents. I de l’esperança d’un futur millor, que bona falta ens fa a tots.

-Estic molt content de conèixer a tu.

-I jo. Has arriscat el teu futur per salvar-me la vida. Això no ho oblidaré mai.

-Que siguis molt feliç, Alícia. As-salāmu’alaykum!

Biblioteques secretes

Coberta La Goma Maligna

 

L’Aina tenia els cabells rogencs com una pastanaga, i els rínxols li queien damunt del front. La cara pigallada i el somriure fàcil la feien especial, tot plegat li donava un toc de picardia.

Estava embadalida contemplant un cartell nou, molt gran, clavat damunt la paret d’una casa deshabitada.

01 Goma

 

 

Una biblioteca secreta i una colla de personatges que tenen la missió de defensar els llibres. Dues nenes, un nen i una tortuga els ajudaran a plantar cara a un enemic terrible.

    La Goma Maligna és el títol del preciós conte que ha escrit la Rosa Casanovas i que jo he tingut el gust d’il·lustrar. Una història de misteri i de màgia a l’entorn dels llibres i de la gent que els estima.

Viatge al país de Piok

 

L’Hèctor té gana. És l’hora de sopar. Baixa al jardí. El seu pare està mig abocat al compostador, remenant dins d’aquella espècie de bidó que és com un catàleg dels bitxos més repugnants que s’han inventat.

-Ei!- el saluda l’Hèctor. L’home s’incorpora. Sembla preocupat.

-Hola, Hèctor! ostres, aquest any hi ha menys cucs de terra que l’any passat! Ja es veu que no la vaig encertar amb l’equilibri carboni-nitrògen!

-Uau…- diu l’Hèctor, traspuant entusiasme.

Per a l’Hèctor és incomprensible que el seu pare trobi fascinant un dipòsit de plàstic ple de cuques llefiscoses que es cruspeixen les deixalles de la cuina. Però, que l’objectiu d’aquesta activitat sigui aconseguir una vulgar terra de jardí com la que es pot comprar en qualsevol garden center, això ja li sembla delirant. Les altres manies amb que el seu pare omple el temps lliure no són gaire millors; col·lecciona joguines velles i mira telesèries del temps de la caspa.

-D’això… tenim previst sopar, o alguna cosa semblant?- demana l’Hèctor.

-Sopar? ah, no ho sé. Pregunta-li-ho a la teva mare.- Li respon el pare, de mala gana.

-I, la mama, on és?

-A dins, suposo. Badant pel Facebook, per no perdre el costum.

Compost cucs.jpg

 

Ser l’empollón de la classe no mola gens. I si, a més, la teva mare és a l’atur i s’ha tornat addicta al Facebook, el teu pare va a la seva bola, i l’únic amic que tens és tan friqui com tu, què et queda? Bé, sí, hi ha l’avi i el gos… i també pots escriure un blog!

Això és el que fa l’Hèctor Sala. El seu blog és diu Viatge al País de Piok . En ell hi aboca tot el que li passa i el que li agradaria que passés. Al seu món hi ha gent que és transparent, el president és un gos, hi ha uns ocells que persegueixen als lladres, els famosos desitgen deixar de ser-ho…

Viatge al país de Piok és la meva tercera novel·la. La vaig escriure l’estiu del 2016, com aquell qui diu d’una tirada. Encara no s’ha publicat, però tot arribarà.