A l’escola SAFA La Llagosta

safa-la-llagosta-12-12-2016
Enter a caption                                                                                                                                           

Un grup nombrós de porcs bilombers em surt a rebre, tot gronxant-se i saltant de branca en branca. En un calaix m’esperen bilombes madures, a prop d’un esplèndid dibuix que ens mostra la Trumfa Marinera. Veig mapes del riu Bentufat, fitxes amb les característiques de la bilomba (Bilomba corneliensis) i del porc bilomber (Porcus bernatustati). Sóc a la selva del Bentufat? a prop del país dels bilombos?

No! Sóc a l’escola Sagrada Família de La Llagosta. Hi he anat per a conèixer als nois i noies de sisè i a les seves professores.

He sortit del meu cau de dibu-escriptor. I ho fet una mica inquiet, la veritat. Em temia que potser la meva novel·la no els hauria interessat gota, que tot allò de les fruites gegants, les patates fregides i els pirates que es tiren pets els hauria semblat una colla de ximpleries … doncs n’he tingut prou amb cinc minuts amb ells per adonar-me que no, tot el contrari!

És clar que, amb un grup de mestres com les que tenen aquests nanos, gent entregada a la seva feina i que saben transmetre les ganes de llegir, d’endinsar-se en una novel·la i conèixer als seus personatges com si fossin de la teva tribu, així tot ha de ser més fàcil.

03 SAFA La Llagosta, 12-12-2016.jpg
Bilombes per a tothom. Compte amb els pets..!

Moltes gràcies a tots!

A Blanes

 

Vaig anar ara fa uns dies a l’Escola Quatre Vents, de Blanes. En algun post anterior ja he dit que als il·lustradors ens agrada força, això d’escampar la boira. Massa hores tancats! I, és clar, passar de les quatre parets del meu estudi als quatre vents d’aquesta escola, ni fet a posta.

Quarts de nou del matí. Sóc davant del col·legi, i en pocs minuts el carrer passa de la tranquil·litat absoluta al brogit de cotxes i enrenou de mainada, per a calmar-se tot seguit. I jo allà, palplantat, ni pare ni nen. Espectador.

Entro a l’escola i al cap d’una estona ja sóc davant dels nens i nenes de tercer, xerrant pels colzes. Després arribaran els de quart, tot plegat un parell d’hores desvetllant alguns dels “secrets” de la meva feina. Els mostro imatges que porto preparades i omplo de gargots el gros full de paper que les professores m’han preparat. Parlem -ells i jo- de com dibuixo, amb quins materials, de com es fa un llibre i la gent que hi participa. Del que a ells els agradaria fer -sempre surt el tema “què volem ser quan siguem grans”- de Don Quixot, Sancho i Dulcinea -centenari d’en Cervantes!- i de moltes més coses.

Gràcies i fins sempre, escola Quatre Vents!

04 Blanes 19-4-16

“Ginjolejant”

Gínjol

 

La Susana Peix és una d’aquelles persones que es lleven cada matí amb ganes de seguir pedalant per que la cultura d’aquest país nostre no s’aturi. De bicicletes en té unes quantes; és bibliotecària, escriptora i il·lustradora de literatura infantil i juvenil, i manté actiu -molt actiu!- un blog i un programa de ràdio sobre el tema, “Més content que un gínjol”. Tot plegat des de Vilanova i la Geltrú, que és on la vaig conèixer quan em va convidar al seu programa. Si teniu ganes d’escoltar-ho, aquí teniu l’enllaç:

Bilomba a la vista!!! amb Jordi Fenosa

Ofici

Domus
Il·lustració d’una domus romana per al Museu d’història de Barcelona.

Per als il·lustradors, els llibres de text són una cosa així com els bolos de poble petit per als músics, o els partits de copa contra equips de 2a B per als jugadors del Barça; una feina de poc lluïment, però necessària i que, com que som uns bons professionals (per descomptat!) l’encarem amb ganes, fins i tot amb carinyo, però sobretot amb ofici. Jo mateix, me n’he fet un fart d’il·lustrar llibres de text. Per les meves mans n’han passat unes quantes dotzenes, amb títols com ara “Llengua catalana, 3er” o “Medi natural, 5è”.

    Vagi pel davant que ni és una feina apassionant ni ben pagada, i que les editorials sempre volen la feina “per ahir”. Però és el que tenim, i gràcies.

    Quan un il·lustrador rep l’encàrrec d’il·lustrar un llibre de text, el que s’espera d’ell és que vesteixi el llibre amb uns dibuixos entenedors i divertits. No es tracta de decorar, si no de fer una mica més passadora aquella assignatura a una colla de nens que tindran a les mans aquell llibre, qui sap en quina escola de Manresa, Oviedo o Binissalem. I també, no ho oblidem, de tirar-li un cable als soferts mestres.

    Com tots els que, poc o molt, estem implicats en l’ensenyament, tenim una certa responsabilitat: Ens trobem davant d’un públic exigent, i no s’hi val dibuixar de qualsevol manera. Els nanos, aquestes esponges amb potes, assimilen qualsevol cosa que els crida l’atenció -per bé o per mal!-, en treuen partit i molt sovint ho arxiven en un racó del seu disc dur, de vegades per tota la vida. Jo recordo perfectament, encara ara, dibuixos dels meus llibres d’E.G.B!

Naturalment, per als il·lustradors també hi ha “llibres” i “llibres”. Els de llengua i literatura, per exemple, si l’editor et dóna prou llibertat, poden arribar a ser un caramel. I, si tens la sort de que et toca il·lustrar un text d’en Pere Calders, Tolkien, o Roald Dahl, t’ho pots arribar a passar bomba. Hi ha els llibres d’història, els de socials… A l’altra costat de la balança tenim els ossos: Els de religió, a mi em resulten especialment antipàtics.

Peces
“Penso i faig”, matemàtiques, 1er de primària. Editorial Teide.

Però, tot i que m’hi guanyo la vida, haig de ser-vos sincers; de vegades jo també penso que del llibre de text se’n fa un gra massa, i que les motxilles dels nanos no haurien d’anar tan plenes… ni les butxaques de les famílies, tan buides.

L’espera

Mi-te’l!

Aquí el tenim, polit com un nen pentinat per la iaia. Fa tota la cara de qui espera pacientment un rodalies o un bus i sap que, quan arribi, caldrà estar-ne agraït. Encara que ho faci amb retard. 

D’altres viatgers l’acompanyen. Ells també s’esperen, i confien, amb raó, que també arribarà el seu moment. Són viatgers experimentats i amb molt de món. Li donen cinquanta voltes… haurà aprendre d’ells tant com pugui!

És el meu llibre. Avui l’he vist per primer cop als prestatges d’una llibreria.

Espera un lector, amb aquella il·lusió.

El Cu-cut
Aquest matí, a la llibreria El Cu-cut de Torroella de Montgrí.

Voltar

Els dibuixants ens passem el dia sols Gossescom mussols. La nostra feina gairebé sempre es fa en solitud, a  l’estudi. Els dibuixants-escriptors (com és el meu cas), no en som l’excepció. Jo treballo en companyia de les meves gosses que, entre mandres i becaines deixen passar el matí i la tarda, tot esperant que m’estigui  per elles una estona.

Per això, als dibuixants sempre ens ve de gust sortir una mica a veure món. I, apropar-nos a les escoles, que és el lloc on campen els nostres llibres, és una de les millors coses que podem fer.

Els llibres que he dibuixat i/o escrit han sortit del forn de la impremta i han passat per la fleca-llibreria. Ara són panets o ensaïmades en mans de nens que els devoraran o se’ls menjaran amb desgana, fent el llepafils. Llegiran -més o menys- el que he escrit i gaudiran -o no- amb el que he dibuixat. 

Anar a una escola i dibuixar davant de dues o tres dotzenes de nens és una cosa molt especial. Després de la xerrada i de mostrar-los un grapat d’imatges de la meva feina, m’arriba el moment de dibuixar al paper o a la pissarra. Agafo retolador o guix, segons el cas, i es fa aquell silenci, tan sols trencat per algun “ooh, que xulo! què ràpid que ho fa!”

Escoles 05
Amb els nens de la ZER Vall del Ter (St. Pau de Segúries), que em van acollir estupendament.

En acabar, les preguntes. Algunes absolutament sorprenents o que em fan petar de riure, davant de la incomoditat d’alguna mestra que mig renya al nen que l’ha fet: “Cóm vas decidir ser dibuixant?” “Quanta estona trigues a fer un dibuix?” “No t’hauria agradat més ser carnisser?” “ Tu ets espanyol?” “Quants diners guanyes?” -Aquestes són absolutament verídiques, us ho juro-

Mainada, el món serà vostre!