Amb gos

Entre la variada fauna d’autònoms que sovint no posem un peu al carrer en tot el dia -i malgrat això, treballem-, n’hi ha que ens fem acompanyar d’algun animal de quatre potes. En el meu cas, res d’original: gossos, o millor dit, gosses.

M’agrada, aquesta gent peluda.

Helen Oxembury
Il·lustració de Helen Oxenbury

Per a ella no hi havia un moment millor que el d’arribar a casa, molla i freda de pluja, i sentir-se embolcallada en una tovallola vella. Jo li fregava el llom i li eixugava les potes una per una, mentre li deia que era una una burra, que s’estigués quieta d’una vegada i parés de rebolcar-se i de fregar-se contra els meus pantalons, que em deixava tot de pèls molls enganxats als camals, i quina feinada em dónes, bruixa, que no pares, i només em dónes que maldecaps i feina i res més. I aquella pudor de bèstia humida, i el terra brut de petjades… A estones es deixava fer i a estones fingia una lluita cos a cos, i no volia que allò s’acabés.

Però jo ja en tenia prou al cap d’una estona. Llavors, la tovallola quedava feta un bolic humit en un racó, i ella s’ajeia al seu coixí tronat i pudent i al cap de ben poc ja s’havia adormit i somiava amb tolls d’aigua bruta, sorra flonja sota les ungles i olors, mig esborrats per la pluja, d’altres gossos.

Dog.in.sleep.jpg

Anuncis

ZER Garrigues Altes

Hi ha un munt d’escoles escampades arreu del país (afortunadament), i n’hi ha de molts tipus, formes i colors, però hi ha una mena d’escola que a mi em té el cor robat. És la que es coneix com escola rural i que s’anomena administrativament ZER, (vol dir Zona escolar rural, per si encara no ho sabíeu). Sovint es tracta de dues o tres escoles de pobles petits que es coordinen entre elles per tal de compartir serveis, instal·lacions o fins i tot la feina d’alguns mestres.

ZER Garrigues Altes.jpg

Poc abans de les vacances de Setmana Santa vaig tenir la sort de que em convidessin a visitar un d’aquests grups d’escoles, concretament la ZER Garrigues altes, situada a la comarca de les Garrigues i formada per les escoles L’Espígol, de Juncosa, i la de El Soleràs.

Ens van rebre, al grup que érem, gairebé tots els mestres i alumnes, que aquell dia es reunien a Juncosa per tal d’acomiadar el trimestre. Ho feien amb una jornada d’Animació Lectora, un dia dedicat a parlar de llibres i dibuixos. Tot plegat enmig d’un paisatge d’oliveres i de camps florits, amb piu-pius d’ocell i la fressa d’algun tractor que anava a feinejar.

En aquest ambient venia molt de gust xerrar, dibuixar i escoltar als nens i nenes que s’havien llegit Bilomba la vista!, animats, un cop més, per un grup de mestres convençuts del valor de la lectura.

06 ZER Garrigues.jpg
Aquí estem fent una ganyota de porc bilomber. Fins i tot grunyim: Grrooomf..!

Vaja, que vam passar un matí genial, rematat amb una coca de recapte per llepar-se’n els ditots..!

Segones parts…

Hi haurà segona part de “Bilomba a la vista!”? Si això depèn dels lectors, hauria de dir que sí. Aquest tema sembla inevitable cada cop que parlo amb els nens i nenes que s’han llegit el llibre.

Palau-solità 3
Fent les dedicatòries, amb dibuixet inclòs. Poques feines faig tan feliç com aquesta!

A l’escola Pompeu Fabra, de Pont de Vilomara, vam parlar força estona de la feina d’il·lustrador i de cóm va ser que un bon dia em vaig plantejar dedicar-m’hi, en comptes de seguir amb la meva idea de fer-me veterinari. Però, el tema segona part va acabar sortint, ja ho crec que sí.

També en vam parlar a l’escola Palau, de Palau-Solità i Plegamans. En aquesta escola fins i tot em van fer una mica de “pluja d’idees” sobre el que li pot succeir a la Cecília i a en Bernat en una possible continuació de les seves aventures bilomberes. Algunes lectores tenien molt clar que la nostra parella protagonista abans tindria un fill que collirien bilombes de l’arbre. Fins i tot hi apuntaven possibles noms per a la criatura; Pol, o Narcís. Mira, tu!

Alguns, més nois que no pas noies, anaven en una altra direcció: per què no hi poso batalles, a la segona part? per què els pirates de La Trumfa no li planten cara al coronel Foster i a la seva fragata a canonades?

Palau-solità 4

Històries familiars o sang i fetge? Hi hauré de pensar!

Sant Joan les Fonts

Ja he explicat en algun altre post que les visites a les escoles són per a mi l’excusa perfecta per a sortir del meu cau-estudi i voltar. Em trobo amb alguns dels meus lectors, xerro pels colzes de la meva feina i encara puc dir que treballo.

Ara fa pocs dies vaig anar a Sant Joan les Fonts, a la Garrotxa. M’esperaven a l’escola Castanyer. Hi arribo de bon matí. Creuo el Fluvià, que baixa entre arbres i pedres polides. I, a prop de l’església, l’escola, amb un gran pati i amb arbres que comencen a florir.

DSC00545 22
Tots molt atents. Quin “lujo”!

Visito les aules de cinquè i sisè. Parlo amb els nois i les noies del treball d’il·lustrador i acabo fent alguns dibuixets, per no perdre el costum. Igual com m’he trobat en molts d’altres col·legis, en aquesta escola un grup de professors motivats i pencaires està aconseguint que els nanos trobin el gust i l’hàbit per la lectura. És una feina de picar pedra, però dóna fruits.

Tura
Un dels molts dibuixos, tots fantàstics, que em van fer. Aquest és de l’Abril. “Espero que tu també compleixis els teus somnis”, diu. No puc demanar més.

Al grup de cinquè, quan els pregunto quin personatge de la novel·la volen que els faci, es produeix una multi-divisió d’opinions: me’ls demanen gairebé tots! A “Bilomba a la vista!”, hi ha uns protagonistes i, com sol passar, un considerable nombre de secundaris, d’aquells que al cinema en diuen “actors de repartiment” i que deixen més petja del que sembla. Doncs també es mereixen el seu petit moment de fama. Acabem fent una votació a mà alçada i guanya en Sam Moc-sec, l’estrafolari pidolaire.

Doncs, vinga, nois i noies de l’escola Castanyer, un pot d’olives per al pobre Sam!

A l’escola Sant Pau de Figueres

No hi ha història, il·lustrada o no, sense personatges. Explicar una mica quins són els trucs que utilitzo per a crear els meus personatges és una de les coses que més m’agrada fer quan visito una escola. Com la que vaig tenir la sort d’anar a veure ara fa uns dies, a Figueres: el CEIP Sant Pau.

Parlar de l’ofici d’un mateix és una mica com explicar batalletes, que no acabaries mai… bé, ja porto força anys il·lustrant llibres, -escrivint-ne, pocs- i això dóna per molt. Per sort, els nois i les noies de cinquè i sisè amb qui vaig compartir una bona estona em van fer moltes preguntes. Algunes no gaire fàcils de respondre!

st-pau-1
Personatges en acció. Quin penseu que és el més llest? i el més dolent?

st-pau-5
Els del WhatsApp es pensen que han inventat alguna cosa…

Potser alguns d’aquests nanos es dedicaran un dia a dibuixar, o a escriure. Llavors, potser alguns es recordaran d’aquella tarda de febrer en que un dibuixant xerraire els va visitar a la seva classe.

Facin el que facin, ells mateixos seran els personatges que protagonitzaran les seves pròpies històries. Endavant, teniu moltes pàgines per omplir!

A l’escola SAFA La Llagosta

safa-la-llagosta-12-12-2016
Enter a caption                                                                                                                                           

Un grup nombrós de porcs bilombers em surt a rebre, tot gronxant-se i saltant de branca en branca. En un calaix m’esperen bilombes madures, a prop d’un esplèndid dibuix que ens mostra la Trumfa Marinera. Veig mapes del riu Bentufat, fitxes amb les característiques de la bilomba (Bilomba corneliensis) i del porc bilomber (Porcus bernatustati). Sóc a la selva del Bentufat? a prop del país dels bilombos?

No! Sóc a l’escola Sagrada Família de La Llagosta. Hi he anat per a conèixer als nois i noies de sisè i a les seves professores.

He sortit del meu cau de dibu-escriptor. I ho fet una mica inquiet, la veritat. Em temia que potser la meva novel·la no els hauria interessat gota, que tot allò de les fruites gegants, les patates fregides i els pirates que es tiren pets els hauria semblat una colla de ximpleries … doncs n’he tingut prou amb cinc minuts amb ells per adonar-me que no, tot el contrari!

És clar que, amb un grup de mestres com les que tenen aquests nanos, gent entregada a la seva feina i que saben transmetre les ganes de llegir, d’endinsar-se en una novel·la i conèixer als seus personatges com si fossin de la teva tribu, així tot ha de ser més fàcil.

03 SAFA La Llagosta, 12-12-2016.jpg
Bilombes per a tothom. Compte amb els pets..!

Moltes gràcies a tots!

Sabates

Aquest petit conte es va publicar fa un parell d’anys a la Revista de Girona. Vosaltres, els fantasmes,  preferiu veure’ls venir de lluny, o ignorar-los?

Abans d’anar a dormir, el més important és tenir una bona fila de sabates al costat del llit. És més important –però molt més!- que el pijama i el despertador, fins i tot més que la pila de tebeos damunt de la tauleta de nit. I, naturalment, és moltíssim més important que totes les ximpleries dels grans, allò de deixar les joguines recollides, preparar la cartera per l’endemà, netejar-se les dents…

    Les sabates han d’estar ben arrenglerades, com soldats preparats per al combat, i les haig de tenir molt a prop meu, que les pugui tocar amb les puntes dels dits. Totes les sabates disponibles, quantes més, millor: les sabatilles d’anar per casa, les vambes amb velcro, les de bàsquet, i les botes d’anar a la muntanya, que són dures i pesen força. Mai se sap, potser et poden salvar la vida!

    Una vegada fins i tot vaig arreplegar unes vambes del 44 del meu germà gran, però al cap de poc les vaig retornar a la seva habitació. Feien una ferum insuportable.

esquelet-2

    Així que tinc les municions a punt, ja em puc adormir tranquil. Perquè, si a mitjanit se m’apareix un esquelet a la porta de l’habitació, li caurà al damunt una bona pluja de sabates, i, abans que se n’adoni, cop de bota enmig de les costelles! Amb tot això no hi ha esquelet que s’aguanti dret: caurà com un castell de cartes amb un escampall d’ossos rodolant en totes direccions, fent soroll com de fitxes de dòmino, cataclic-cataclec,. I amb aquella cara de pasmats que se’ls posa, als esquelets!

    Algunes nits però, si he vist una pel·li de terror, d’aquelles que després quan vas a pixar has d’encendre tots els llums del passadís, no em puc adormir ni encara que tingui tot el sabatam a punt. Se’m fan les tantes donant voltes al llit, pensant en si vindrà l’Alien, els espectres de l’Anell o una colla de zombies mig podrits. Llavors tinc un dubte: m’adormo de cara a la paret, per a no veure’ls, o mirant cap a la porta per descobrir-los així que treguin el nas? Bé, això, és clar, als que tenen nas…

    Als monstres -tothom ho sap- els agrada cosa de no dir que els tinguem terror. Això els fa sentir-se importants. Si els donem l’esquena, se’n van, ofesos i decebuts, i per a ells espantar nens perd tota la gràcia. Se’ls torna una cosa sense suc ni bruc, com anar en bici amb rodetes o nedar tocant de peus al fons.

    Sí, em penso que el millor és adormir-me de cara a la paret, donant-los l’esquena. Són molt vanitosos, els monstres. Ben mirat, són tots una colla de “fantasmes”!