Històries piokianes

L’Hèctor col·lecciona nos. Fa dos mesos que ha començat el curs i la Diana, la Jana i la Mònica ja han suat d’ell l’una darrera l’altra. Totes li han plantat a la cara diverses modalitats de nos. En setze anys no s’ha menjat un torrat, i va camí de no menjar-se’n cap en els propers setze.

Així comença Viatge al país de Piok. Era l’estiu del 2016 quan vaig proposar-me escriure una nova història partint d’un parell de velles idees més o menys originals que tenia anotades en algun dels quaderns que omplo amb apunts i disbarats diversos.

L’Hèctor i l’avi Pep. És fumut estar pioc a Piok!

La cosa aviat va agafar forma: era la història d’un noi de batxillerat amb força problemes per relacionar-se amb la gent de la seva edat i que s’estima més viure en un món imaginari que ell mateix ha creat per tal de fer el seu dia dia una mica més passador. Vaja, que el tema no era gens, però gens autobiogràfic.

En aquest món imaginari -el país de Piok- tot funciona com a l’Hèctor li agradaria: no hi ha ni rics ni pobres, la gent odia fer-se famosa, els animals són molt respectats, les mentides son fàcilment descobertes i sempre reben el seu càstig…

Però Piok tampoc no és cap paradís. Els piokians tenen enemics terribles, els costa una barbaritat posar-se d’acord entre ells, pateixen de malalties força estranyes i, el pitjor de tot: lligar és terriblement difícil, ja que no hi ha dos sexes, n’hi ha cinc!

-Aquelles dues ens estan mirant. Ens han descobert. Ets un boques!

En fi, la història és el que en podríem dir una anada d’olla. Escrivint-la vaig xalar com un nen menjant gelats, i en els tres mesos d’aquell estiu ja va quedar enllestida. Després va dormir en una carpeta del meu ordinador fins al 2020, any en que en Jordi Martín Lloret, l’editor d’Animallibres, va apostar per publicar-la dins la col·lecció La formiga Vermella. I ni més ni menys que amb les il·lustracions de la gran -ehem!- Marta Montañá!

Batalla de gossos a la riera de can Claris.

La Marta ha posat cara a l’Hèctor, en Potes, la Carla, l’avi Pep, el senyor Vinyals, en Pocu i molts altres personatges, i la història ha començat el seu camí. Ara ja no em pertany a mi, ni a la il·lustradora, ni a l’editor. Ara us pertany a tots vosaltres.

Sortir en plena tempesta

Ja fa uns mesos que “L’Alícia i la fredor d’alta mar”, novel·la escrita per l’Àfrica Ragel és a les llibreries. Aquest llibre, Il·lustrat per mi i publicat per Animallibres va sortir al món enmig d’una tempesta, ben bé igual que els seus protagonistes. En aquest cas, però, es tractava d’una tempesta sanitària, com tots sabeu molt bé. Això ha fet que el llibre hagi quedat una mica amagat i a l’espera d’arribar a molts més lectors.

El llibre ens conta la història de l’Adil, un noi de Tànger que, com tants d’altres, somia que un dia viurà a Europa.

L’Adil aconsegueix embarcar-se com a polissó en un creuer. Els dies passen i el noi va fent la viu-viu al pàrquing del vaixell, fins que, fart d’estar-s’hi amagat i de respirar pudor de gas-oil, decideix sortir a fer un tomb aprofitant una nit de tempesta. Les onades sacsegen el casc del vaixell i esquitxen la coberta… i l’Adil veu amb sorpresa com una noia, l’Alícia, és arrossegada per un cop de mar.

L’Alícia va sortir disparada en direcció a la barana sense tocar terra, a una alçada superior de la dels barrots que la podien aturar. Va voler clavar les ungles a terra per evitar caure al mar, però el terra era molt lluny. Va tancar els ulls, va agafar aire i es va preparar per caure en la fredor d’alta mar.

Naturalment, l’Adil aconseguirà salvar l’Alícia al darrer instant, però ho farà al preu de posar en perill l’èxit del seu viatge.

Així comença tot. Per part meva, vaig estar ben content de poder il·lustrar un llibre com aquest: personatges rics…

situacions interessants en un escenari ple de racons de bon dibuixar…

i una història amb ritme i amb moments emocionants.

Amb el seu estil àgil i eficaç, l’Àfrca Ragel narra una història que ens parla de les desigualtats del nostre món, però també de la solidaritat i de l’amistat que pot néixer entre dos joves de procedències i de cultures molt diferents. I de l’esperança d’un futur millor, que bona falta ens fa a tots.

-Estic molt content de conèixer a tu.

-I jo. Has arriscat el teu futur per salvar-me la vida. Això no ho oblidaré mai.

-Que siguis molt feliç, Alícia. As-salāmu’alaykum!