Slug

Llimac, slug (anglès), babosa (espanyol), lumaca (italià), охлюв (búlgar), gwlithod (gal·lès)… alguns nens i nenes també els anomenen cargols sense casa.

Doncs sí, un dia, a la cuina de casa meva em vaig trobar amb un petit llimac mentre netejava un enciam que acabava de treure de la nevera. No us puc dir si el llimac havia passat molt o poc fred, ni si havia tingut alguna aventura perillosa amb els altres habitants de l’inhòspit i gelat lloc on havia anat a parar. No m’ho va pas explicar.

Un llimac a la nevera!

Va, tirem de Viquipèdia:

Els llimacsllumacs, llimoses o bavoses són mol·luscs gastròpodes terrestres sense conquilla, o amb conquilla reduïda i interna, de l’ordre dels pulmonats. Els nudibranquis s’anomenen a vegades llimacs de mar, malgrat no estar relacionats amb els autèntics llimacs.

Aquell llimaquet perdut va donar-me la idea de Rebaves! M’hi vaig posar de seguida a fer el guió i a dibuixar: el primer Rebaves! va ser un còmic que vaig presentar al concurs de la revista Cavall Fort i que no va obtenir els favors del jurat.

Més endavant vaig convertir aquella història de llimacs enfredorits, pomes rodanxones i potingues amb codi de barres en la novel·la infantil que ara ha publicat -molts anys després!- Jollibre, que ha il·lustrat l’Assumpta Codina i que espero que us agradarà molt a tots.

L’Octavi, la Pepa i en Micaco

Però la meva relació literària i gràfica amb els llimacs ja venia de lluny. Un dels primers llibres que vaig il·lustrar, l’any 1991 (bufa!) va ser Software, el superllimac, de la col·lecció Tucán (editorial Edebé). A aquesta novel·la la van seguir Software i la hipnosi informàtica i Software i la febre de fer mitja, totes de l’escriptora anglesa Joyce Dunbar.

Aquests tres títols van ser el meu debut com a il·lustrador de llibres infantils i juvenils. Va ser un molt bon inici. Els meus dibuixos fins i tot van sortir a l’anunci de televisió que Edebé va fer per estrenar aquella col·lecció.

En Software era un llimac súper intel·ligent que vivia a casa dels Potter, -un cognom que en aquella època encara no ens evocava bruixots i encanteris. A les seves històries sempre jugava més un paper de mascota familiar que no pas de bestiola un xic repulsiva.

I és que tenen mala fama, els llimacs. Pobres cargols sense casa!